Persèpolis: revolució... personal?

"No escric només sobre la meva vida; escric sobre la història del meu país, el que hi va passar durant la meva infància; sobre la situació política que s'hi va viure..." I falta que ens fa, que algú ens ho escrigui i ens ho expliqui. És un plaer llegir-ho en aquest còmic de la mà d'una autora que ha viscut els fets en primera persona.

Marjane Satrapi va néixer a l'Iran el 1969, com llegim al llibre "al si d'una família benestant i d'ideologia progressista". Actualment resideix a França, on l'any 2000 va publicar el primer volum de la "saga" Persèpolis. Norma editorial ha editat la versió catalana que aplega els 4 volums de Persèpolis, que l'agost de 2009 ja anava per la quarta edició.

Deia que ja ens cal que ens ho expliquin, el que ha passat i passa als països del Golf Pèrsic perquè probablement des de la nostra butaca europea en sabem de la missa la meitat. De les invasions i guerres successives, del que ha representat la Revolució islàmica, de la manca de llibertats i tants etcèteres. Probablement, almenys a mi, ens costaria força de llegir-ho en un assaig o en un llibre d'història, però fer-ho en aquest còmic escrit en primera persona i que ens relata la història d'un país des dels ulls d'una nena que es fa gran, potser se'ns fa més lleugera i agradable la lectura; més agradable, que no fàcil perquè, he de confessar-ho, alguns passatges m'han demanat més d'una lectura. Segurament pel meu desconeixement del món islàmic i de tot el que ha passat en aquesta zona al llarg de la història.

En definitiva, una lectura d'allò més recomanable!!! Persèpolis, Norma editorial, Barcelona, 2009. Per cert, que també se n'ha fet la pel·lícula, aquí en teniu la pàgina oficial: http://www.vertigofilms.es/persepolis/

Bon estiu!!!

Les bruixes d'Arnes

A vegades agraeixes entrar en un món de fantasia i evadir-te de la realitat. Fantasia? O és realitat el món màgic de les bruixes? Ho va ser? Segur que sí, no en tinc cap dubte. Una màgia tan ancestral i fabulosa, basada en cures naturals, no pot ser invenció. Però sigui cert o no, la veritat és que s'agraeix agafar Les bruixes d'Arnes, de David Martí. Com a primera novel·la no està malament, aconsegueix atrapar-te, fer-te somriure, però també que se't posi la pell de gallina en alguns passatges i arrancar-te el plor en altres. Tot un repte prou ben aconseguit! Ara bé, tot s'ha de dir, no la recomanaria a qui busqui una novel·la de perfecció meridiana: hi ha algunes petites deficiències dramàtiques que no desvetllaré perquè no es tracta de llegir-la i buscar-les,i en algun moment s`'ns fa previsible. Tot i així, és una molt bona lectura d'estiu, passa ràpid, enganxa i entreté!

Les bruixes d'Arnes, David Martí, Edicions 62

plou
plor
i esclafa
el dia

Contes de la lluna absent

"L'obra narrativa de Monika Zgustova -que ens porta de Praga a Nova York passant per París, Barcelona i Sarajevo- exerceix una peculiar fascinació sobre el lector. Sempre hi ha alguna cosa important que hi batega, però que no és dita. Els personatges, sovint entre un amor perdut i un amor trobat, busquen per damunt de tot que no se'ls escapi la vida. Llegir els Contes de la lluna absent és una manera de replicar a la fugacitat dels dies."

És el text que llegim a la contra. Hi estic totalment d'acord.


Em fascina la narrativa de Monika Zgustova, i una de les meves novel·les preferides és La dona dels cent somriures. Per això vaig agafar amb molta ànsia aquest recull de contes. Però ho he de reconèixer, al primer moment, no em va atrapar. És allò que moltes vegades, sinó sempre, el teu estat també influeix en la lectura. Ara bé, unes setmanes més tard vaig voler continuar el llibre on l'havia deixat; em resistia a aquell regust estrany provocat pel fet que no m'hagués despertat curiositat, per primer cop, una obra d'aquesta autora. I la sorpresa va ser molt agradable: em va enganxar, hi vaig entrar, em va fascinar tant com les tres novel·les, em va captar aquesta aparent senzillesa de les històries explicades amb una tendresa natural. I vaig haver de rellegir-la de nou, tot seguit, de la primera a la darrera pàgina un altre cop.

pou
al cor
glaç
a les mans
foc al cap

el gel
crema
i cau
a
l
p
o
u
deldesig

Instants 4

Perdo el jo diluït en un vaixell amarg que vola. Sento el fred del sol acaronar-me les entranyes. La nit resguardarà el somriure. I em retornarà el do d'obrir les mans per abraçar.

pau

a les mans

desídia

al cos

i el cap
alterat


bombolles
de sabó

curulles

de pedres
de riu

rebenten

en mi

Mujeres

Una descoberta de les que et deixen sense alè. Escriptura i il·lustració s'uneixen per oferir-nos un univers emocional que no per quotidià deixa de colpir-nos. De fet, potser és precisament, aquesta quotidianitat que ens arriba ben endins, amanida d'una bona dosi poètico-estètica.

"no sé qué haré de mayor

pero sé que siempre jugaré

porque los juegos

me los invento yo"

Així comença el llibre.

"creo

en

los

próximos

cinco

minutos"

I així acaba.

Entre l'un i l'altre, un seguit de reflexions-poemes-il·lustrats que no poden deixar-nos indiferents. Llegint-lo és impossible no identificar-se amb alguna, o més d'una, de les dones que hi prenen veu i vot, que decideixen i dubten, que somien i toquen de peus a terra.

Un llibre d'aquells per dur a sobre i obrir per la pàgina que l'atzar ens prepara i deixar-se endur per aquell missatge; o per buscar-hi aquella paraula que se t'ha quedat clavada al cor i defuig la sortida.

Reitero, tota una descoberta.

Mujeres, de Lola Roig i Toni Martínez, ed. thule, 2009

Alícia al país de les meravelles

Recuperant els clàssics... infantils?

Doncs a vegades et ve de gust. Almenys a mi. Amb gairebé 40 anys i no havia llegit mai el best seller de Lewis Carroll. Per què no, aprofitar que Tim Burton ens l'ha tornat a posar en primera plana per aprofitar l'ocasió.

El resultat? Enganxada. Sort que és curt! No podia deixar de llegir les aventures de la jove protagonista. Saber com seria de fantàstica i fabulosa la història que li succeiria en el capítol següent. És cert que se n'han fet pel·lícules i segurament tenim en ment algunes escenes, com les que tenen relació amb la reina de cors. Però és ben bé igual. No hi fa res, senzillament, desitges continuar llegint. O si més no, és el que m'ha passat a mi.

Recomano que ho proveu. I ja em direu si hi esteu d'acord.