Embruix en colors [Capítol 13]

[Llegeix els capítols anteriors clicant aquí, i visualitza l'àlbum de fotos de la 1a etapa aquí o bé al costat del post en les imatges que van passant]


Al vailet se li han posat uns ulls com dos plats. Una expressió a mig camí entre la sorpresa i la por, entre la fascinació i la incredulitat. Una expressió que va transmudant en amarga a mesura que el Biel avança. Fins ara no li havíem vist mai tanta expressivitat. Però a quin preu? Acabar a la boca del lleó? Perquè ell no s'atura, va avançant, com hipnotitzat pel riure histriònic del Biel. La desesperació de la Bruna cada cop és més evident, més exagerada; se li tensiona tota la cara i sembla que les venes li hagin d'explotar, ja no són blaves, s'han tornat morades. Quan sembla que el rostre de la dona està a punt de convertir-se en un sortidor sanguinós, apareixen no se sap ben bé d'on dos joves alts que proveïts només d'un bastó cada un es dirigeixen amb fermesa cap on són el Biel, el vailet i els lleons. D'on han sortit? Si el terreny és tot pla. Ves a saber, devien estar amagats entre les zebres i la girafa.

 

Es dirigeixen directament al vailet i es posen a parlar amb ell. Els escolta amb posat seriós i els respon alguna cosa. Respon! Si parla! No és mut! Gesticulen i assenyalen a l'horitzó, potser li indiquen cap a on ha d'anar. Què els passa en aquests lleons? S'han enfurismat, donen voltes en cercle i fan com Oh, no! Els ha lligat la cua! I on carai és aquest endimoniat? No m'ho puc creure, jo el mato! Mira-te'l, allà al costat, saltant, brincant i rient com un esperitat. Com s'ho ha fet, sense que se n'adonessin? Com hi ha món. I el vailet? On és el vailet? Ha tornat a desaparèixer? Em despisto un moment i el perdo de vista. Al final l'hauré de lligar. Ah, mira, és allà, amb els dos joves, sort que aquests nois es deuen conèixer els animals i tenen seny, que l'han apartat del perill. Bé, puc respirar, tots salvats. Tots? I la Jana? On s'ha ficat aquesta dona? Ara sí que l'hem feta bona. A veure si el Biel sap on és. Ni idea. Què ha de saber aquest tanoca. A veure si aquests nois l'han vista, tot i que en un terreny tan pla no sé pas on es deu haver amagat. Per què no em responen? Com es pot ser tan maleducat. Si algú et parla a la cara, el mínim que pots fer és escoltar, i respondre si et pregunten. I en canvi, és com si ni tan sols em veiessin. Com la dona del mercat. I el vailet? A veure, noi, tu has vist la Jana? Un altre cop aturat, palplantat, amb la mirada perduda i sense respondre, ja li ha passat la fascinació pels lleons. Està clar que m'hauré d'espavilar tota sola. Costa veure-hi gaire lluny, és com si hi hagués una mena de boira terrosa, tènue, gairebé imperceptible, però que ara no em deixa veure més enllà. Espera, sembla que per aquí darrere veig un arbre, i a sota? una mica d'aigua? segur que és allà.

Efectivament. Però què hi fas en aquest toll d'aigua bruta, criatura? Tu, tan neta i immaculada. És clar, necessites aigua. Au, va, anem, que hem de seguir el trajecte. Tot i que no sé pas cap a on hem d'anar ni per a què. Ai senyor, el diminut aquest ens matarà a ensurts. Què fa ara que va cap a la girafa? Segur que en porta alguna de cap. Corre Bruna, corre, intercepta'l abans no en faci una altra. Ja el tinc. Remuga tant com vulguis, però tu vens amb mi encara que t'hagi d'arrastrar per les orelles. Com que les té grans... I ara anem... El vailet! Seguim-lo, que camina amb els dos joves que han aparegut abans.

Continuarà... dilluns vinent