dilluns, 24 d’octubre del 2011

Embruix en colors [capítol 17è]

[Llegeix els capítols anteriors clicant aquí, i visualitza l'àlbum de fotos de la 2a etapa aquí o bé al costat del post en les imatges que van passant]


Imagina guerrers amb poca indumentària defensant princeses rudes -no sap per què, però se les imagina rudes, potser per les pedres, i pel lloc, que sembla poc habitat pels voltants, i aquesta muntanya, que no convida precisament a passejar-hi amb vestits principescos propis de les corts europees que tant admira aquesta fada de conte. Imagina homes i dones forts, musculats, anant amunt i avall com ho farien els vilatans d'una ciutat medieval, damunt de burros, a cavall, o a peu, traginant el poc que es deu poder cultivar en aquest indret que sembla ser a tanta alçada que quasi hagin de tocar el cel. En aquest moment dels seus pensaments, la Jana alça el cap amunt i té la sensació que, aquest cop sí, podria tocar la lluna que encara no ha marxat, o el sol que ja despunta vermell, ufà, però matisat per una boira matinal que et fa sentir com si ben bé caminessis entre els núvols. 



La Jana imagina uns homes, dones i nens de pell fosca, cabells llargs i cos opulent; ells provistos d'arcs i fletxes, sortint a caçar cada dia l'àpat que es cruspiran, sempre atents i vigilant que ningú pugui invadir-los i trencar la pau que regna en aquest indret tan i tan especial. No sap què és, però s'adona que hi ha una àurea que envolta aquesta mena de fortificació; és energia pura que la recarrega més que no pas la seva estimada aigua. I sembla que no és l’única que se sent regenerada, perquè en Biel i el vailet ja estan jugant amb tres cabres que hi ha en una petita esplanada verda d'herba, i aquest cop no sembla que la Bruna tingui cap ganes de posar-s'hi per evitar un possible ensurt. La dona està absorta en un punt concret de l'indret, al voltant d'una pedra, amb la mà al mig... Què deu fer? Serà qüestió d'anar-hi i investigar-ho. Per a sorpresa seva, es troba que en arribar, sense voler-ho, imita el gest de la dona; no és que la seva voluntat s'hagi anul.lat, és que una força superior l'empeny a seguir aquest ritual desconegut per a ella. Ja duen una estona així, sense noció del temps ni de l'espai, quan el vailet i el Biel també s'hi acosten i acaben tots hipnotitzats per aquesta energia electritzant.



I en aquest moment el cel comença a xispejar. Primer en verd, després blau, marró, carbassa, vermell, groc, fins que en un moment donat tots els colors es barregen en una mena de focs d'artifici espectacular. I quan acaba...



Continuarà... dilluns vinent...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada