diumenge, 30 de gener de 2011

Girasol

Avui el sol no escalfa, aquest verd ufanós de la primavera em talla l’alè, massa gèlid per ser real. La visió d’aquella imatge retorna dia i nit, com un bumerang. M’atenalla el cervell. Em martelleja el cor. M’erosiona el viure. Trenca el verd, el meu vestir. Però no l’apaga. I el sol? Per què no l’asseca? Confabulació. Acluco els ulls. Miro enllà dels núvols per trobar-hi un raig. Tan sols una esperança prima, feble, subtil, fugaç. Esperança al fi. Miro endavant, endarrere, a dreta i a esquerra. Pentino l’horitzó de punta a punta. Res. L’esperança no em vol. Per què m’és tan esquiva des d’aquell dia?

El record m’atenalla. La visió em martelleja. La veu m’erosiona. El so. Constant. Persistent. Insistent. Rumoreig de fons ininteligible. Present. Massa present. Desvia l’atenció. Perverteix la concentració. I el sol? No ve. No asseca el verd. I aquesta olor. A herba fresca. Viva. Que ni ngú gosa de tallar. Creix i voleia lliure. No té records. No ha d’esborrar cap imatge. L’olor. Quina olor feia? Per què no ho recordo? Feia olor. Feia olor. Havia de fer alguna olor. No puc haver-ho oblidat. No puc oblidar. La imatge. El so. La veu. Aquella veu calmada, serena, segura. M’irrita. Com pot tenir algú tanta seguretat davant de situacions desestabilitzadores? Mai ho he pogut comprendre. Mai ho entendré.

La incomprensió m’atenalla. La soledat em martelleja. El seu record m’erosiona. I el sol que no hi és. Que no asseca el verd. Que no m’escalfa l’alè. No m’ajuda. No hi és. No hi és. No hi és. El sol
 

diumenge, 23 de gener de 2011

Instants 6

Endinso el cervell entre fulles de menta. Abraço l'olor que se'n desprèn. I m'obro a la lletra que em diu i em mostra.



divendres, 21 de gener de 2011

Nit al cos

vull sentir
la nit
dins el cos
penjar-me
de la lluna
dormir
en un llit
d'estels
entre núvols vaporosos

dormo
sense por
i assaboreixo
el somni



diumenge, 9 de gener de 2011

remena
l'esperança
estrena
el gèlid hivern
amb nits
esteses
allunyades
del vent
estèril
que et margina