dijous, 28 de juliol de 2011

dilluns, 25 de juliol de 2011

Embruix en colors [Capítol 8]

[Llegeix els capítols anteriors clicant aquí, i visualitza l'àlbum aquí o bé al costat del post en les imatges que van passant]

La dona va cap allà d'una gambada i alçant els braços i gesticulant; recupera la veu i es posa a cridar de nou, però ara en direcció a la parada i al desastre. Tothom s'hi aplega per veure què ha passat i fer especulacions; alguns parlen fort, altres criden, uns pocs miren de recollir alguna cosa de terra... i en tota aquesta cridòria i confusió, la Bruna aprofita per estirar pel braç el vailet, que un cop més s'ha quedat astorat, i sortir corrents d'aquest galimaties. La Jana els segueix amb molt de gust, perquè no aguanta més aquesta olor tan forta i aquest lloc. En Biel, en canvi, continua fent de les seves i aprofita la gernació per pessigar una cama aquí, lligar dues xancletes amb un tros d'herba allà i llençar alguna pedra enmig d'un toll d'aigua envoltat de gent. La Bruna ha hagut de tornar enrere i agafar-lo per les orelles per fer-lo seguir... quasi vola, i grinyola i gemega sense parar, però la dona no el deixa anar fins que són lluny d'allí, no fos cas que algú s'hagi adonat de la seva fugida i els persegueixi. En Biel està indignat, s'estava divertint d'allò més en aquest indret colorit i animat, i ara el porten per un camí on no hi ha ni una ànima. Va remugant i protestant quan la Bruna li engega una altra lletania de les seves, l'empenta i li ordena que faci el favor de callar i caminar. Ara és la Jana qui protesta; no li sembla normal que tracti d'aquesta manera i amb aquesta poca consideració el noi; surt en defensa seva i ell no té altra manera d'agrair-li que estirar-li els baixos de la faldilla, penjar-se d'un d'aquests cascavells que tant li agraden i gronxar-se amb les cames enronsades. Ara és la Jana qui li clava una coça i l'engega a dida, ja n'hi ha prou de les criaturades d'aquest diminut! La Bruna esclafeix a riure d'histèria davant d'aquesta situació tan infantil, però no hi pot perdre gaire estona perquè quan gira el cap s'adona que el vailet ha contiuat caminant i enlloc de seguir camí enllà, s'ha endinsat per una mena de drecera que hi ha a mà esquerra i està a punt de perdre'l de vista! Sembla que el mercat no li ha produït cap efecte perquè continua imbuït en el seu món, ben aferrat al llibre de viatges submarins i monstres.

On deu ser? Com s'hagi perdut...


Continuarà... el setembre...

dilluns, 18 de juliol de 2011

Embruix en colors [capítol 7]

[Llegeix els capítols anteriors clicant aquí, i visualitza l'àlbum aquí o bé al costat del post en les imatges que van passant]

No és fàcil de moure’s per aquests carrers; tot i que el nenguia els du pels llocs menys enfangats; el problema és que ha plogut durant una setmana seguida, segons els ha explicat, i és clar, per molt que ho vulguin, és impossible de trobar un tros de terra seca per on transitar. És curiós, si bé el terra és moll i desprèn una olor intensa que barrejada amb aquesta herba i aquests cultius ara verds et penetren els narius amb una dolçor inusitada; doncs malgrat això, l’ambient és sec, asfixiant; és tanta la calor que fa, que respirar és tota una proesa, sobretot per als nostres tres protagonistes que, segons sembla, no estan gaire acostumats a aquest clima. Ni al clima ni a la pols. La Bruna s’hi adapta bé; el Biel està de mal humor perquè en ser petit de mena, té més dificultat que la resta per saltar els tolls d’aigua; però qui més enfadada està és la Jana; us l’heu d’imaginar, penseu en una princesa de conte de nens, bonica, realment preciosa i sensual, amb una llarga cabellera arrissada i vestits d’allò més principescos; ah, i encara hi ha un altre atribut de la Jana que us desvetllarem al final, però ja podem avançar que és delicat, molt delicat, d’una bellesa extraordinària, i que en aquest indret corre el risc de no acabar gaire bé... Doncs penseu en aquest ésser màgic entre pols i fang.

dilluns, 11 de juliol de 2011

Embruix en colors [capítol 6]

[Llegeix els capítols anteriors clicant aquí ]

En aquest primer viatge no aniran gaire lluny de casa, exploraran aquesta terra de baobabs mil·lenaris i tradicions ancestrals. Intentaran passejar-la d'esquerra a dreta i de nord a sud. Amb el propòsit que el vailet redescobreixi el seu país amb ulls il·lusionats, cervell despert i mans encuriosides.

Així doncs, amb el seu món per maleta, inicien el viatge. Recorren rius d'aigües fosques, espesses i llefiscoses; caminen per terra vermella enfangada; dormen entre parets de sostre de llauna; copsen la pobresa i la malaltia; frueixen amb la natura, la música, el futbol i els futbolins; i finalment, mengen el millor peix del món de la mà d'uns homes que no poden donar a les seves famílies ni les espines que ells llancen. Tot plegat, amanit amb la gràcia i la destresa dels nostres protagonistes, agafa un aire especial, multiplica els colors i amplifica els somriures.

dijous, 7 de juliol de 2011

Tronat

trabuc
tronat
el meu cap
invasió
d'històries
tallants
que
sag
nen

dilluns, 4 de juliol de 2011

Embruix en colors [capítol 5]

[Llegeix els capítols anteriors clicant aquí ]

El vailet, de bon antuvi, sembla que no els veu, continua ben endinsat en la seva lectura, sense aixecar cap ni moure una pestanya. No els veu? O els ignora? Sospitem que és la primera opció. La Bruna és la primera a parlar, i, desconcertada com es troba per la situació, ho fa amb unes maneres poc refinades, de fet grolleres, que no agraden gens la Jana però fan riure de valent en Biel. És aquest riure histèric i histriònic que crida l'atenció del vailet. Aixeca el cap amb parsimònia i s'apuja les ulleres mig caigudes amb l'índex de la mà dreta; un cop les té a lloc, examina l'espai amb deteniment i, en no veure-hi ningú, continua el seu viatge. Aquesta actitud irrita la Bruna, posa de mal humor en Biel, i provoca que la Jana hagi d'exercir per primer cop les seves habilitats conciliadores i exhibir els seus encants més llefiscosos per a posar pau i tranquil·litat en el turment d'aquestes ànimes. El problema s’esdevé quan tan sols obté la burla de la dona i el riure mofeta del noi.