dilluns, 18 de juliol de 2011

Embruix en colors [capítol 7]

[Llegeix els capítols anteriors clicant aquí, i visualitza l'àlbum aquí o bé al costat del post en les imatges que van passant]

No és fàcil de moure’s per aquests carrers; tot i que el nenguia els du pels llocs menys enfangats; el problema és que ha plogut durant una setmana seguida, segons els ha explicat, i és clar, per molt que ho vulguin, és impossible de trobar un tros de terra seca per on transitar. És curiós, si bé el terra és moll i desprèn una olor intensa que barrejada amb aquesta herba i aquests cultius ara verds et penetren els narius amb una dolçor inusitada; doncs malgrat això, l’ambient és sec, asfixiant; és tanta la calor que fa, que respirar és tota una proesa, sobretot per als nostres tres protagonistes que, segons sembla, no estan gaire acostumats a aquest clima. Ni al clima ni a la pols. La Bruna s’hi adapta bé; el Biel està de mal humor perquè en ser petit de mena, té més dificultat que la resta per saltar els tolls d’aigua; però qui més enfadada està és la Jana; us l’heu d’imaginar, penseu en una princesa de conte de nens, bonica, realment preciosa i sensual, amb una llarga cabellera arrissada i vestits d’allò més principescos; ah, i encara hi ha un altre atribut de la Jana que us desvetllarem al final, però ja podem avançar que és delicat, molt delicat, d’una bellesa extraordinària, i que en aquest indret corre el risc de no acabar gaire bé... Doncs penseu en aquest ésser màgic entre pols i fang.

La situació és aquesta: el Biel rondinat, la Jana cridant i gesticulant, la Bruna intentant posar pau, i el vailet que camina com somnàmbul, aliè a les disputes dels seus nous amics. La Bruna, que no s’està per orgues, ja està fins al capdamunt dels altres dos només arribar al mercat; es gira i es veuen obligats a frenar si no volen xocar amb aquesta dona de proporcions més fortes i contundents que les seves; els deixa anar una lletania cridanera i exagerada que petrifica tothom. I el vailet, per primer cop, sembla que surt de la letàrgia en què està immers d’ençà del primer baobab.

Un cop tots més tranquils, dediquen les hores i els minuts a observar amb deteniment aquesta pel·lícula que sembla feta exprés per a ells; tot de parades colorides amb tendals de plàstic, regentades bàsicament per dones que es maneguen amb destresa entre olles, cassoles, camises, pasta de dents, peix i tot allò que us pogueu imaginar. La Jana està esgarrifada, ella mai no utilitzaria res d'això! En canvi la Bruna s'hi sent com a casa. I en Biel mira de fer les mil i una per aconseguir arrancar encara que només sigui un somriure en aquest noi, fet que encara posa de més malhumor la princesa i que li val un clatellot de la dona. Tres éssers ben estranys, obligats a conviure pel bé d'un vailet que ara s'ho mira tot amb ulls esbatanats, com de no saber ni que existeixen els mercats.

La gent del lloc observa el vailet amb deteniment; amb deteniment i amb l'objectiu tan noble de vendre-li tot el que sigui possible per tal de tenir alguna cosa per menjar aquesta nit. És per això que una dona d'edat avançada se li acosta amb llet i sacs de farina; ell no l'ha vista i l'ensurt que s'endu en trobar-se tots aquests sacs i pots quasi encastats als narius, és de campionat; amb el sobresalt, es posa nerviós, li costa respirar i es desorienta. La venedora aprofita el desconcert del vailet per començar a parlar-li ràpid i fort, l'atabala i ell només vol fugir d'allí; la Bruna s'adona que la fesomia li està canviant, se'l veu despistat, però sobretot, per primer cop, amoïnat. Un cop més, ha d'intervenir. Aparta el vailet d'una revolada, es planta davant la dona, i li canta les quaranta per tal que marxi amb la cua entre cames i deixi tranquil·la la pobra criatura. Sense que ningú ho sàpiga, utilitza alguns dels trucs que tan bé coneix, que sempre té a mà i mai li han fallat.

Però quina no és la seva sorpresa en adonar-se que la dona no li fa cas i que continua cridant i vociferant dirigint-se al vailet. No la veu? Com pot ser que no la miri si li està parlant? Com pot ser tan maleducada i poc considerada? És increíble. Sigui com sigui, ha d'aconseguir que li faci cas, que se l'escolti abans el vailet no caigui en un toll d'aigua bruta i amb pudor a peix que té darrere seu i on està a punt de posar el peu i, si no para compte, el cul i tot! Ha d'actuar ràpid, li ha de cridar l'atenció

Boum! Patacrac, pam tucccccccc cloc cloc cloc clinc paummm catoc

Ha estat fàcil, amb una simple patada en una d'aquestes esmirriades potes de fusta, tota la taula que fa de parada se'n va per terra. La dona calla de cop, es gira i mira esglaiada la catàstrofe. Tot és per terra, el tendal barrejat amb els sacs de farina, i el pitjor... la llet que ha vessat d'alguns pots i ho va inundant tot, formant una pasteta color xocolata amb llet amb la pols, que en arribar a terra es barreja amb el fang vermell i ja no saps quin color té aquesta amalgama de llet, aigua, pols i fang matisat amb el sol d'aquesta hora calorosa.

Continuarà... dilluns vinent...

2 comentaris:

  1. Em fa llàstima la dona venedora que acaba de perdre tanta mercaderia... Que boniques fotos del viatge a Senegal, Iolanda! Supose que podrem votar el blog quan acabe el termini d'inscripció el 31 de juliol. Jo estaré a New York; quan torne, ho faré. Una abraçada,
    Maite

    ResponElimina
  2. Sí, pobreta... s'ha quedat sense res... M'alegre que t'agradin les fotos. Aquest estiu vaig a Gàmbia uns dies! Uauu, ja explicaràs Nova York què tal!
    Perfecte si votes, ja es pot però hi ha temps fins no sé quin dia de setembre.
    Ptnets
    iolanda

    ResponElimina