dilluns, 19 de desembre de 2011

Bones festes i feliç 2012!!!

(si rebeu el post per correu, descarregueu la felicitació nadalenca o entreu al bloc)



dimecres, 14 de desembre de 2011

El crit

(Per qui rebi el post per correu-e: descarregueu la imatge o entreu al bloc... us ho recomano!)

dilluns, 12 de desembre de 2011

desubicada

lliure com el mar
l'aire et moldeja
no tens escull ni
platja on morir
i dorms en l'aire

dibuixes
un angle
de gessamí
i fas drecera a un port
inexistent




divendres, 2 de desembre de 2011

Plou...

Primera prova de crear una petita història amb Storify...


divendres, 25 de novembre de 2011

Tendresa


(Si rebeu el post per correu i no veieu la imatge amb el poema, proveu a clicar la imatge o entreu al bloc, no us la perdeu!)

dimarts, 22 de novembre de 2011

Ploc


(si rebeu el post per correu-e i no veieu res, cliqueu la imatge o el títol per veure el poema)



divendres, 18 de novembre de 2011

Crema



El sol,  feliç avui que ha pogut brillar,  crema i esgarrapa el cel en pondre's

diumenge, 13 de novembre de 2011

Malson

trastejo
entre malsons
cercant
nit oberta
lluna clara

plena

d'il.lusions
perdudes
enllà dels dies




dilluns, 7 de novembre de 2011

Bombolles de vida

sota l'aigua
la pau
és feta
de bombolles

esclaten
quan les toco

i m'envaeix
el buit


sota l'aigua
el món no és
món
i les bombolles
de vida
no fan mal



diumenge, 6 de novembre de 2011

Els colors oblidats

Hi ha vegades que inicies una lectura perquè el llibre t'ha entrat pels ulls. La portada, ja ho sabem, és un element importantíssim de màrqueting. Però quan l'obres i la bellesa plàstica continua en totes i cada una de les pàgines, es produeix una sorpresa d'allò més agradable que t'empeny, irremeiablement, irracionalment, a continuar llegint. I a cercar més informació sobre aquella obra que no creus que pugui quedar-se en un paper. I en el cas que tracto avui, no s'hi queda, que va a més i no para de créixer. Parlo d'una petita joia, Els colors oblidats. Llibre de contes per a adults, app per a ipad, web, blog, perfils a facebook i twitter... i ara ja s'anuncia la novel·la, La inspiració adormida. L'esperem amb ganes!

A la presentació del llibre al web, hi llegim: 
"Què passaria si un dia el món anés perdent el seu color i tot es tornés pàl·lid, gris i taciturn?"
Quin avorriment, no? I quin horror!!! Però no patiu, la Carmesina i el gat negre han vingut del món dels contes per a evitar que això passi mai! Quina sort...
"Carmesina ho sap perquè és la protagonista d'una història on els colors van desapareixent fins que, de sobte, apareix un gat negre que canviarà el rumb dels esdeveniments.
Aquest és l'argument del primer conte de Els colors oblidats i altres relats il·lustrats, un llibre que recull quinze històries que tracten sobre assumptes universals (l'amistat, l'amor, el coratge, l'ecologia, etc.) des d'un punt de vista diferent, a mig camí entre la reflexió i el somriure.
Els colors oblidats i altres relats il·lustrats és un viatge a altres mons, a altres temps, on fantasia i realitat es barregen per mostrar una nova actitud, una nova manera d'entendre el món i a nosaltres mateixos."
Però la gent de Play Attitude, no s'han quedat aquí, i per si de cas el món té la temptació d'anar-se ennegrint, ens han creat tot de "joguines" que ens permeten anar acolorint el dia a dia, des de l'app per a l'ipad que ens permet certa interacció, fins als twets de la Carmesina, la pàgina a facebook del llibre o el bloc del Gat Negre. Tot un món que inevitablement t'absorveix... i que podeu trobar aquí. Us suggereixo, o millor, us recomano molt i molt, que us hi passejeu!

I per si tot plegat fos poc, ja és a punt la novel·la La inspiració adormida
«Cuentan los cuentos que una vez hubo una niña llamada Carmesina que logró devolverle el color al mundo. Pero cuentan que cuando esa niña creció una triste melancolía se apoderó de sus pinceles y su imaginación. Para recuperar la inspiración perdida, tendrá que volver al mundo de los colores olvidados acompañada de Gato Negro, y, de este modo, reescribir de nuevo la historia». 
La inspiración dormida. Regreso a los colores olvidados es una novela ilustrada que nos plantea un viaje al mundo de los cuentos, donde nos reencontraremos con personajes de Los colores olvidados y conoceremos a otros nuevos; donde viviremos historias de roja pasión y amarilla alegría, de ocre pereza y oscuros miedos... Y así hasta recorrer toda una paleta de tonalidades que nos permitirán descubrir nuestros auténticos colores y devolvernos la inspiración para crear, para soñar, en definitiva, para vivir."
Si no us creieu tot el que us acabo d'escriure, podeu veure aquest vídeo i, no sé perquè, crec que em donareu la raó...

Los Colores Olvidados from Play Creatividad on Vimeo.






dimecres, 2 de novembre de 2011

Embruix en colors [capítol 18è i darrer ]

[Llegeix els capítols anteriors clicant aquí, i visualitza l'àlbum de fotos de la 3a etapa aquí o bé al costat del post en les imatges que van passant]


...doncs quan acaba, obren els ulls i es veuen tots quatre asseguts en una mena de mur vora mar. El clima ha canviat, molt. Ara l'ambient és espès, humit i xafogós, i es respira en l'ambient una escalfor rítmica que no saben identificar. Es giren i veuen una parella mulata ballant al ritme d'un guaguancó. Sembla que hi ha una festa per aquí a prop, perquè la música se sent sense interrupcions. I ja tenim el nostre vailet que s'hi encamina seguint el ritme amb força salero! Ai, que ens haurà sortit ballador. La comitiva el segueix, i efectivament es troben enmig d'una festa d'envelat a l'aire lliure, amb gent de totes les edats ballant i rient. I el vailet que no para de somriure. I que comença a moure el cos, i té ritme! Sembla ben bé que hagi sortit del seu ensomniament. Poc a poc es va endinsant en la festa. La Bruna no li treu l'ull de sobre.  La Jana està fascinada amb tants colors i amplis somriures. I el Biel es troba, un cop més, en la seva salsa entre tanta gent, gots, plats i menjar, i en va fent una darrera l'altra. En un moment donat, no sap com ni per què, la Bruna s'adona ni l'un ni l'altra no esquiven la gent; sembla com si hi passessin a través... Que és estrany... No se n'havia adonat fins ara... I ellla? Fa la prova i també! Que fort, ara resulta que els follets, les fades i ella mateixa són eteris? Vol fer la prova amb el vailet i l'empeny, però ell sí que xoca amb la persona de davant; es gira i la mira amb reprovació. El vailet comença a parlar amb un senyor gran que està tocant el saxo; la conversa és animada. I sembla que el vailet assenyali l'instrument. Que vol aprendre a tocar-lo? Sembla que sí, tot i que no ho veu massa clar. L'home li ofereix, ell es resisteix, però el vell insisteix i finalment el noi bufa el saxo. Si en sap i tot! Sembla que ho fa bé, perquè l'orquestra calla i tothom l'escolta. Ai caram, si ara resultarà que l'únic que necessitava aquest noi era un instrument i públic!



Ja duen més de dues hores en aquesta festa i amb el vailet més feliç que unes pasques entre instruments i aplaudiments, quan comença a fosquejar i la Bruna decideix que és hora de marxar i trobar un recer on passar la nit. Recull en Biel i la Jana i van a buscar el vailet. La Bruna s'hi acosta i li parla, pero ell ni la mira! És el mateix que li ha passat amb els nois que hi havia amb els lleons, amb la dona del mercat... Amb tothom de fet.., per què no la veuen? D'acord, només els podia veure el vailet, l'han acompanyat gràcies a la seva imaginació, però i ara per què no els veu ell tampoc? Que ja no els vol per amics? Amb la música s'ha "curat" de la seva tristesa i ja té nous amics que li agraden més? No hi ha dret! Ara què serà d'ells?! La Bruna fa un nou intent, fins i tot convenç els altres dos per esperar pacientment, en algun moment s'acabarà la música i el vailet es cansarà del saxo. Però aquest moment no sembla arribar mai més. De cop, el vailet se'n va amb el vell que li ha deixat el saxo... oblidant-se completament d'ells!!! Com pot ser tan egoista? Com se'n pot haver oblidat, amb tantes aventures com han passat junts! No s'ho poden creure. Estan estupefactes, es queden tots tres parats, sense dir res; ara són ells que viuen en el seu interior, amb una barreja d'indignació i tristesa molt gran... 


... de sobte, senten com si la lluna els cridés, i la segueixen sense saber ben bé per què. I vet-ho aquí que els du fins on és el vailet, que els espera amb un somriure d'orella a orella en una habitació humil però d'allò més acollidora.







Seguiran sempre junts?



La veritat és que ni nosaltres ni ningú no ho sap. Però volem pensar que sí, que tots quatre continuaran teixint aquesta complicitat feta d'imaginació i de somnis i que el vailet no la perdrà mai, ni en fer-se gran. El cert, però, és que dependrà de la imaginació de cadascú de nosaltres, el final d'aquesta història...




dilluns, 24 d’octubre de 2011

Embruix en colors [capítol 17è]

[Llegeix els capítols anteriors clicant aquí, i visualitza l'àlbum de fotos de la 2a etapa aquí o bé al costat del post en les imatges que van passant]


Imagina guerrers amb poca indumentària defensant princeses rudes -no sap per què, però se les imagina rudes, potser per les pedres, i pel lloc, que sembla poc habitat pels voltants, i aquesta muntanya, que no convida precisament a passejar-hi amb vestits principescos propis de les corts europees que tant admira aquesta fada de conte. Imagina homes i dones forts, musculats, anant amunt i avall com ho farien els vilatans d'una ciutat medieval, damunt de burros, a cavall, o a peu, traginant el poc que es deu poder cultivar en aquest indret que sembla ser a tanta alçada que quasi hagin de tocar el cel. En aquest moment dels seus pensaments, la Jana alça el cap amunt i té la sensació que, aquest cop sí, podria tocar la lluna que encara no ha marxat, o el sol que ja despunta vermell, ufà, però matisat per una boira matinal que et fa sentir com si ben bé caminessis entre els núvols. 


dilluns, 17 d’octubre de 2011

Embruix en colors [capítol 16è]

[Llegeix els capítols anteriors clicant aquí, i visualitza l'àlbum de fotos de la 2a etapa aquí o bé al costat del post en les imatges que van passant]

No podia pas acabar bé aquesta història. La Bruna s'encamina cap on ha cridat la Jana, aparta tot de gent amb unes maneres una mica maldestres i aconsegueix arribar fins a la princeseta, agafar-la mig al vol i treure-la d'aquest maremàgnum. Un cop la té fora, per això, no li estalvia una bona bronca. Sembla burra aquesta criatura. A qui se li acut... Qui és aquest ara? Què li diu al vailet? Fa cara de pocs amics. Què diu aquest home, que contaminem l'illa amb les nostres sabates? Que ens les traguem? I què més, a veure si se'ns clavarà alguna cosa al peu i la liarem. Ei, ei, sense enfurismar-se company. Molt bé, molt bé, ja marxem. Tothom a la barca de nou!

dimecres, 12 d’octubre de 2011

Paraules encadenades

paraules 
encadenades al vent
conformen el poema 
en la nit
de la vida

com a la caverna
de Plató
busco la llum
entre mots
ritmes
i rimes

finalment
el poema
em mostrarà
la veritat
de mi de tu i
dels altres

obriré
els ulls
i en voldré
més
més
i
més


mai podré
saciar la set
de 
     poesia?
     veritat?

de
               descoberta



dilluns, 10 d’octubre de 2011

Embruix en colors [capítol 15è]

[Llegeix els capítols anteriors clicant aquí, i visualitza l'àlbum de fotos de la 2a etapa aquí o bé al costat del post en les imatges que van passant]

La Jana vol agafar una barqueta i anar a una d'aquestes illetes; treu tots els seus encants i ja negocia amb un noi que hi ha a la riba assegut en una barca. En un obrir i tancar d'ulls, tenim tota la comitiva enmig del mar, i el vailet més fascinat que mai -fins i tot més que amb els lleons- però intentant mirar al fons del mar. Sembla que tingui por? No respon a la pregunta de la Bruna. Vols tocar l'aigua? És fresca. Fa cara de pànic. Noi, que no passa res. I si surt el Nautilus? I aquest qui és? S'ha tornat a tancar en banda. Ai, senyor, que no en sortirem... Arriben a terra, bé en una illa feta de palla que no sembla massa ferma ni segura. És molt petitona; la seva inestabilitat sorprèn els nostres protagonistes i no agrada gens la Bruna, que ja veu el vailet ofegat. Deu saber nedar? La cara de felicitat, amb somriure obert d'orella a orella de la Jana, aviat s'encomana al vailet, que deu haver-se oblidat d'aquest Nautilus, sigui qui sigui o sigui què sigui, i ja està jugant amb un parell de criatures tan simpàtiques com poc endreçades. Com pot ser que no vagin netes i pulides si tenen aigua per tot arreu? no costa pas tant passar-se una aigua cada dia i treure's tota la pols i el fang de sobre no? El Biel, enlloc de jugar amb la resta, és en un racó, fa cara de tramar-ne alguna agafant aquestes palles de terra. La Bruna s'hi encamina ràpidament per tal de neutralitzar-lo, un cop més. Serà qüestió de no separar-se'n. I de buscar jocs, que així el vailet surt de la seva closca; mireu-lo ara com n'està de content saltant a la xarranca amb la resta de canalla. Potser el que li passa en aquesta criatura és que sempre ha estat envoltat només d'adults i, és clar, s'avorria com una ostra pobret.

Ara què fa la Jana? d'on ha tret tot aquest menjar? i tants caramels i andròmines? Si no duia res. Ostres, l'ofegaran, tanta gent al seu voltant. Però ja s'ho farà, ha estat ella qui s'ha posat en aquesta situació.


Auxiliiiiiiiiiiiii


Continuarà... dilluns vinent...

dijous, 6 d’octubre de 2011

Murakami corre massa?

He tornat a Murakami, amb la idea de mirar de reconciliar-m'hi definitivament, ho reconec, i el resultat ha estat més aviat contrari. Vaig començar amb aquest autor amb Kafka a la platja; me'l va deixar i recomanar una amiga i la veritat és que el llibre em va fascinar. Només una cosa em va malmetre la lectura i me n'ha deixat un regust amarg, de ràbia i frustració, i és que no el vaig entendre. Hi hauré de tornar algun dia perquè a vegades les segones lectures ajuden, per bé que és difícil repetir-ne una quan la llista de pendents és llarga... En fi, després vaig entrar amb Tokio Blues, que em va agradar. I ara he volgut llegir De què parlo quan parlo de córrer. M'havien comentat que parlava del procés d'escriure i que eren interessants les similituds amb el fet de córrer que establia. Vaig anar a la llibreria, vaig fullejar-lo i em va semblar que podia ser interessant; vaig llegir el pròleg i vaig pensar que prometia. Però el cert és que m'ha costat arribar al final, no m'ha convençut. Potser m'hauria agradat més que acabés d'entrar més a fons en el procés creatiu i no s'explaiés tant en certs detalls del córrer i la preparació física. O potser jo no he sabut agafar el llibre pel cantó que tocava.
 

dilluns, 3 d’octubre de 2011

Embruix en colors [capítol 14è]

[Llegeix els capítols anteriors clicant aquí, i visualitza l'àlbum de fotos de la 2a etapa aquí o bé al costat del post en les imatges que van passant]

Aquesta terra és ben àrida. Res a veure amb l'indret on érem abans. No sé pas on ens porten aquests nois. Elefants. Però fan cara de pocs amics. Oh, no! Això és un no parar, em sembla que no podré estar tranquil·la ni un segon. Què fan ara aquests animalots amb l'aigua? Es deuen estar rentant, però amb tanta mala baba que ens estan mullant a tots! Biel, quiet al meu costat. Remuga tan com vulguis, però ja n'hem tingut prou amb l'escena dels lleons. T'avorreixes? Doncs mala sort. T'aguantes. Ei, si aquí hi ha un poble! Uf, però com hi poden viure? No hi ha gairebé cap ombra, perquè les poques acàcies que hi creixen són ben pelades, i no s'hi veu cap riu a prop. A què juguen? Al wari. Tots sota l’única ombra del poblat. I les dones? Només hi ha homes aquí, distraient-se. I criatures jugant sense ningú que les vigili. Que fresca que és, aquesta gent. Mira, en aquest trosset de camp hi ha dones cultivant. Elles treballant i ells distraient-se. Ui, i el vailet també juga? Potser sí que el traurem del seu món interior. Sembla que li posa passió, arrufa el nas si perd, i es posa molt content si guanya. Caram, quanta expressivitat que tenia amagada. Haurem d'estirar aquest fil.
 

diumenge, 2 d’octubre de 2011

mots muts nats, millor bloc de literatura personal als Premis Blocs Catalunya 2011


Quan et donen un premi, la satisfacció rau en el fet que et reconeguin la feina ben feta. Però quan el premi te'l donen per una tasca que realitzes amb passió, que surt del cor i l'ànima, i la poses en un bloc -aquest- per a compartir-la amb totes les persones que també vulguin apassionar-s'hi -siguin una, cinc, vint o cent; doncs aleshores, la satisfacció és encara molt més gran. I el reconeixement es converteix en incentiu impagable que incita a continuar la tasca amb delit.

Per tant, MOLTES GRÀCIES per encoratjar-me a continuar aquest bloc i a seguir escrivint!!!





dilluns, 26 de setembre de 2011

Embruix en colors [Capítol 13]

[Llegeix els capítols anteriors clicant aquí, i visualitza l'àlbum de fotos de la 1a etapa aquí o bé al costat del post en les imatges que van passant]


Al vailet se li han posat uns ulls com dos plats. Una expressió a mig camí entre la sorpresa i la por, entre la fascinació i la incredulitat. Una expressió que va transmudant en amarga a mesura que el Biel avança. Fins ara no li havíem vist mai tanta expressivitat. Però a quin preu? Acabar a la boca del lleó? Perquè ell no s'atura, va avançant, com hipnotitzat pel riure histriònic del Biel. La desesperació de la Bruna cada cop és més evident, més exagerada; se li tensiona tota la cara i sembla que les venes li hagin d'explotar, ja no són blaves, s'han tornat morades. Quan sembla que el rostre de la dona està a punt de convertir-se en un sortidor sanguinós, apareixen no se sap ben bé d'on dos joves alts que proveïts només d'un bastó cada un es dirigeixen amb fermesa cap on són el Biel, el vailet i els lleons. D'on han sortit? Si el terreny és tot pla. Ves a saber, devien estar amagats entre les zebres i la girafa.
 

dilluns, 19 de setembre de 2011

Embruix en colors [capítol 12]

[Llegeix els capítols anteriors clicant aquí, i visualitza l'àlbum aquí o bé al costat del post en les imatges que van passant]

No sabem com ni quan apareixen en un altiplà sec, gran i àrid. Busquen algun lloc on descansar perquè se senten fatigats, com si haguessin fet un llarg viatge, quan veuen un grup de girafes, amb el seu caminar amblar, senyorívol, que copen el paisatge i obliguen tothom a mirar-les i admirar-les. Fins i tot el vailet desperta dels seus somnis i deixa anar el primer so que li sentim

Uauuuuu

dilluns, 12 de setembre de 2011

Embruix en colors [capítol 11]

[Llegeix els capítols anteriors clicant aquí, i visualitza l'àlbum aquí o bé al costat del post en les imatges que van passant]

Un cop més és la Bruna qui agafa les regnes d’aquesta situació. Examina la nena i prepara un ungüent per a posar-li. Està segura que no hi pot fer res, perquè no hi ha res a fer, però almenys calmarà el desànim i la culpabilitat del germà que quedarà viu. I és així, el nen s’adorm al costat de la germana, més tranquil, abraçat a ella, convençut que es despertaran tots dos al matí i aniran a córrer, com sempre. Quan la Bruna està a punt de sortir per convèncer la Jana que entri, sent parlar a fora. Són els pares que tornen. No saben que la nena ha empitjorat tant, han tardat perquè han hagut de parar a uns pocs quilòmetres donat que la mare s’ha sentit pitjor del seu problema de pit, no podia respirar i l’home no podia deixar-la sola enmig del no res, almenys els nens eren a casa, pensava, i quan ella es recuperés, tornarien, la deixaria amb ells i aniria a buscar un metge. La Bruna els explica la situació i entren esperitats. En veure la nena, esclaten en un mar de llàgrimes, desesperats per aquesta realitat que els supera; la malaltia no semblava greu, com pot haver empitjorat tant? Les condicions amb què viuen i la manca de qualsevol tractament per mínim que sigui ha fet estralls en el cosset d’aquesta criatura, està clar, però com pot la Bruna explicar això a aquests pares destrossats que veuen com la nena no es despertarà mai més... De fet, quan la Bruna s’hi acosta, s’adona que quasi no respira... no és qüestió de quedar-se en aquesta casa, que segurament els pares volen estar sols en aquest moment de dol i no invadits per uns éssers estranys que no coneixen de res. A més, no hi ha res a fer. Així que surten i es disposen a seguir el camí, sense saber on els menarà...
 

dilluns, 5 de setembre de 2011

Embruix en colors [capítol 10]

[Llegeix els capítols anteriors clicant aquí, i visualitza l'àlbum aquí o bé al costat del post en les imatges que van passant]


Ara són les dones que no poden parar de riure de la patacada d'aquest endimoniat. Ja li està bé, no hagués pujat a l'arbre ni els hagués tirat les boles! Però la Jana comença a preocupar-se en veure que no diu res, que no es queixa ni es mou... i si li ha passat alguna cosa? I si s'ha fet mal de debò? I si s'ha mort? Aquest cop la Bruna no la renya; ella també està espantada perquè la patacada ha estat de campionat i no és tan descabellat que s'hagi pogut fer mal de debò, mort no ho creu, però... S’acosta al jove, el toca, però res, no es mou ni obre boca; almenys no hi ha sang. El gira perquè està bocaterrosa. Res. Ni un gemec. Té la cara i la boca plena de fang i fulles, potser s'ha ofegat. Les hi treu amb compte, però no, no li han entrat cap endins. A la Jana se li ocorre que potser amb la terra i les fulles li ha entrat algun animal a la boca, se li ha endinsat, li està recorrent les entranyes i al final l'acabarà matant... li observa totes les venes, per si hi veu moviment, l’observa talment com el Petit Príncep es mirava aquell elefant que hi havia dins la boa. O era un xai? ;-) Però res. Tot inamovible. La Bruna acosta l'orella al cor del noi per veure si palpita, i just en aquest moment, quan les dones ja estan espantades de debò i es pregunten què en faran, d'aquest cosset, si l'hauran d'enterrar allí o on l'hauran d'enviar; doncs just en aquest moment de tensió i dolor

uaaaaaaaaaaaaaaa jejejejejejejejeeeeeeeeeeeee

 Són els crits burletes d'en Biel, obrint els braços, movent les cames i rient a cor què vols.

dilluns, 29 d’agost de 2011

Embruix en colors [capítol 9]

[Llegeix els capítols anteriors clicant aquí, i visualitza l'àlbum aquí o bé al costat del post en les imatges que van passant]

Ofuscada pel que pugui haver-hi després del revolt, la Bruna comença a córrer per tal d'atrapar el noi. Però no hi ha res, el camí segueix impassible i inalterable endavant, pla i franquejat per aquests grans prats d'herba verda, fresca i alta que hi ha pertot. Allà al fons, no gaire lluny, però, s’entreveu una zona boscosa en un petit turó. S'hi encaminen sense dir res, callats per primer cop en aquest viatge iniciàtic. I quina no és la seva sorpresa en arribar-hi. Davant seu s'obre una zona verda, frondosa i boscosa, feta d'arbres i plantes verdes com l'herba que els ha acompanyat fins ara, i sembla que a l'ampara d'aquesta meravella hi ha una humitat agradable que incita a passejar-hi. Escolten fascinats els sons de la natura, aquesta magnífica simfonia que els alimenta gratament tots els sentits. S'endinsen pel bosc, meravellats per aquest paisatge, encara muts, però ara somrients. Potser aquest indret ple de màgia hagi aconseguit el que semblava impossible, que deixin de discutir i barallar-se. Però l'actitud dels nostres personatges és tan imprevisible com el seu destí... i per això la tranquil•litat dura poc; en Biel s’avorreix entre tanta pau, i per això el seu cap no para de bullir i idear noves malifetes per animar aquesta comitiva tan ensopida. Corre per avançar-los, una tasca no gens fàcil donades les seves proporcions diminutes, però és espavilat i troba la manera d’allunyar-se del grup, no sense els crits de reprovació de la Bruna, evidentment, que ja es veu buscant aquest ésser diminut i entremaliat per entre les mates i la boscositat. En Biel, però, absent als crits de la dona, continua endavant amb la seva idea; es proveeix de petites boles fangoses barrejades d'herbes i vés a saber si no d'algun animaló que en aquell moment passava per allà, se n’omple les butxaques i s’enfila dalt d'un arbre prou frondós com per a passar desapercebut; s’asseu còmodament entre dues branques, i es disposa a esperar el pas de la comitiva amb un somriure burleta als llavis i un riure que talment sembla una hiena. Mentrestant, ja teniu les dues dones preocupades perquè no veuen aquest endimoniat, cridant-lo i buscant-lo pertot, regirant entre els matolls; la Bruna enfurismada, pensant en l'animalada que deu estar fent, i la Jana preopcupadíssima per si li ha passat res... com que és tan petitó... i si ha caigut en algun forat? O algun animal ha volgut caçar-lo? tan vistós com és, no pot passar desapercebut... va buscant i manifestant les seves pors en veu alta fins que a la Bruna se li acaba la paciència, de nou. Us imagineu el que segueix, oi? Els crits de la dona enfurismada amb la tòtila de la princeseta preocupada. I la noia, que encara no s’hi ha acostumat, a aquests modals escandalosos, es queda astorada, palplantada sense saber què fer ni dir, cap on anar ni què respondre, fins que l'altra l’empenta perquè espavili i l'ajudi a buscar el ganàpia aquest que han perdut.
 

dijous, 28 de juliol de 2011

dilluns, 25 de juliol de 2011

Embruix en colors [Capítol 8]

[Llegeix els capítols anteriors clicant aquí, i visualitza l'àlbum aquí o bé al costat del post en les imatges que van passant]

La dona va cap allà d'una gambada i alçant els braços i gesticulant; recupera la veu i es posa a cridar de nou, però ara en direcció a la parada i al desastre. Tothom s'hi aplega per veure què ha passat i fer especulacions; alguns parlen fort, altres criden, uns pocs miren de recollir alguna cosa de terra... i en tota aquesta cridòria i confusió, la Bruna aprofita per estirar pel braç el vailet, que un cop més s'ha quedat astorat, i sortir corrents d'aquest galimaties. La Jana els segueix amb molt de gust, perquè no aguanta més aquesta olor tan forta i aquest lloc. En Biel, en canvi, continua fent de les seves i aprofita la gernació per pessigar una cama aquí, lligar dues xancletes amb un tros d'herba allà i llençar alguna pedra enmig d'un toll d'aigua envoltat de gent. La Bruna ha hagut de tornar enrere i agafar-lo per les orelles per fer-lo seguir... quasi vola, i grinyola i gemega sense parar, però la dona no el deixa anar fins que són lluny d'allí, no fos cas que algú s'hagi adonat de la seva fugida i els persegueixi. En Biel està indignat, s'estava divertint d'allò més en aquest indret colorit i animat, i ara el porten per un camí on no hi ha ni una ànima. Va remugant i protestant quan la Bruna li engega una altra lletania de les seves, l'empenta i li ordena que faci el favor de callar i caminar. Ara és la Jana qui protesta; no li sembla normal que tracti d'aquesta manera i amb aquesta poca consideració el noi; surt en defensa seva i ell no té altra manera d'agrair-li que estirar-li els baixos de la faldilla, penjar-se d'un d'aquests cascavells que tant li agraden i gronxar-se amb les cames enronsades. Ara és la Jana qui li clava una coça i l'engega a dida, ja n'hi ha prou de les criaturades d'aquest diminut! La Bruna esclafeix a riure d'histèria davant d'aquesta situació tan infantil, però no hi pot perdre gaire estona perquè quan gira el cap s'adona que el vailet ha contiuat caminant i enlloc de seguir camí enllà, s'ha endinsat per una mena de drecera que hi ha a mà esquerra i està a punt de perdre'l de vista! Sembla que el mercat no li ha produït cap efecte perquè continua imbuït en el seu món, ben aferrat al llibre de viatges submarins i monstres.

On deu ser? Com s'hagi perdut...


Continuarà... el setembre...

dilluns, 18 de juliol de 2011

Embruix en colors [capítol 7]

[Llegeix els capítols anteriors clicant aquí, i visualitza l'àlbum aquí o bé al costat del post en les imatges que van passant]

No és fàcil de moure’s per aquests carrers; tot i que el nenguia els du pels llocs menys enfangats; el problema és que ha plogut durant una setmana seguida, segons els ha explicat, i és clar, per molt que ho vulguin, és impossible de trobar un tros de terra seca per on transitar. És curiós, si bé el terra és moll i desprèn una olor intensa que barrejada amb aquesta herba i aquests cultius ara verds et penetren els narius amb una dolçor inusitada; doncs malgrat això, l’ambient és sec, asfixiant; és tanta la calor que fa, que respirar és tota una proesa, sobretot per als nostres tres protagonistes que, segons sembla, no estan gaire acostumats a aquest clima. Ni al clima ni a la pols. La Bruna s’hi adapta bé; el Biel està de mal humor perquè en ser petit de mena, té més dificultat que la resta per saltar els tolls d’aigua; però qui més enfadada està és la Jana; us l’heu d’imaginar, penseu en una princesa de conte de nens, bonica, realment preciosa i sensual, amb una llarga cabellera arrissada i vestits d’allò més principescos; ah, i encara hi ha un altre atribut de la Jana que us desvetllarem al final, però ja podem avançar que és delicat, molt delicat, d’una bellesa extraordinària, i que en aquest indret corre el risc de no acabar gaire bé... Doncs penseu en aquest ésser màgic entre pols i fang.

dilluns, 11 de juliol de 2011

Embruix en colors [capítol 6]

[Llegeix els capítols anteriors clicant aquí ]

En aquest primer viatge no aniran gaire lluny de casa, exploraran aquesta terra de baobabs mil·lenaris i tradicions ancestrals. Intentaran passejar-la d'esquerra a dreta i de nord a sud. Amb el propòsit que el vailet redescobreixi el seu país amb ulls il·lusionats, cervell despert i mans encuriosides.

Així doncs, amb el seu món per maleta, inicien el viatge. Recorren rius d'aigües fosques, espesses i llefiscoses; caminen per terra vermella enfangada; dormen entre parets de sostre de llauna; copsen la pobresa i la malaltia; frueixen amb la natura, la música, el futbol i els futbolins; i finalment, mengen el millor peix del món de la mà d'uns homes que no poden donar a les seves famílies ni les espines que ells llancen. Tot plegat, amanit amb la gràcia i la destresa dels nostres protagonistes, agafa un aire especial, multiplica els colors i amplifica els somriures.

dijous, 7 de juliol de 2011

Tronat

trabuc
tronat
el meu cap
invasió
d'històries
tallants
que
sag
nen

dilluns, 4 de juliol de 2011

Embruix en colors [capítol 5]

[Llegeix els capítols anteriors clicant aquí ]

El vailet, de bon antuvi, sembla que no els veu, continua ben endinsat en la seva lectura, sense aixecar cap ni moure una pestanya. No els veu? O els ignora? Sospitem que és la primera opció. La Bruna és la primera a parlar, i, desconcertada com es troba per la situació, ho fa amb unes maneres poc refinades, de fet grolleres, que no agraden gens la Jana però fan riure de valent en Biel. És aquest riure histèric i histriònic que crida l'atenció del vailet. Aixeca el cap amb parsimònia i s'apuja les ulleres mig caigudes amb l'índex de la mà dreta; un cop les té a lloc, examina l'espai amb deteniment i, en no veure-hi ningú, continua el seu viatge. Aquesta actitud irrita la Bruna, posa de mal humor en Biel, i provoca que la Jana hagi d'exercir per primer cop les seves habilitats conciliadores i exhibir els seus encants més llefiscosos per a posar pau i tranquil·litat en el turment d'aquestes ànimes. El problema s’esdevé quan tan sols obté la burla de la dona i el riure mofeta del noi.
 

dilluns, 27 de juny de 2011

Embruix en colors [capítol 4]

[Llegeix els capítols anteriors clicant aquí ]

L’inici de la nostra història s’esdevé en un indret amb el terra d'un marró vermellós que contraposat al verd intens de la vegetació que enlluerna descaradament, provoca una combinació calidoscòpica embriagadora. No hi ha paraules per a explicar-ho, ni bellesa més sublim. Cal ser-hi i veure-ho. El vianant queda irremeiablement cobert d’una fina capa de pols vermella en passejar-hi; quan no ple del fang de dies de pluja on ni de lluny s’ensuma un desaigüe. Però res pertorba la pau del lloc ni la calma i el saber fer a un ritme perfectament acoblat a una natura que creix lliure i serena, lluny de cap domesticació humana. Imagineu-vos aquest indret encantat, amb el sol més vermell que mai hagueu vist i on les postes agafen un aire de taronja dolça, amb unes fulles de menta i un polsim de sucre. Aquí hi tenim els nostres protagonistes.
 

dilluns, 20 de juny de 2011

Embruix en colors [capítol 3]

[Llegeix els capítols anteriors clicant aquí ]

La pobra àvia era al parc amb la néta; en Biel hi havia acompanyat el seu amic, que en aquell moment era un adolescent d'hormones alterades. S'avorria perquè el xaval estava assegut en un banc parlant grollerament de futbol amb uns amics. La situació no donava per gaires tripijocs. Així que el nostre heroi va decidir que es distrauria una estona. Diminut com és, se'n va anar sota un banc, es va amagar entre les faldilles de la vella i... Imagineu-vos-ho! Pobra dona, no sabia on posar-se ni com, no entenia què passava, el seu cos feia anys que no s'alterava d'aquella manera. Si fins i tot havia arribat a pensar que ja no era capaç de sentir-se...

dilluns, 13 de juny de 2011

Embruix en colors [capítol 2]

[Si no has llegit el capítol 1, clica aquí sinó, continua llegint...]

Pot morir la Bruna? Si fins i tot el cel s'obre per a rendir-se als seus peus! Involuntàriament, sense pensar-ho, sense desig; simplement esclata i no hi ha sol ni lluna ni astre que ho pugui evitar. Aquest és el seu secret.

Pràctica, pragmàtica i resolutiva. Intel·ligent? Desperta, perspicaç, viva, no es doblega davant de cap problema, ans el contrari, els afronta amb una resolució tan descarada que hi ha qui diu que els problemes fugen amb la cua entre cames davant de tanta seguretat, fermesa i, per què no dir-ho, pocs escrúpols.

dilluns, 6 de juny de 2011

Embruix en colors [capítol 1]

video
(si et ve de gust, clica el vídeo per escoltar la música mentre llegeixes el conte)

Fa molts anys, o potser no tants, en indrets que ningú sap on són, neixen uns éssers entremaliats i entranyables, disposats a fer més alegre la vida d'algunes persones.

La Bruna, tota explosió, passió, vida plena en totes les venes, es deleix per ajudar qui no sap com conquerir. La seva ha estat una història turmentada. Una dona atractiva i imponent que sap fer dels seus atributs desig i de les seves virtuts plaer, és, si ho vols o per força, una dona incompresa.

La Jana, tendra, entranyable, tota amor i dolçor. Una criatura delicada, plena d'aigua i etèria com l'aire. Deliciosa com una sirena de conte de fades.

dilluns, 30 de maig de 2011

cos enllunat


cau una estrella
sobre el mar

l'aigua impregna
els cossos
que un gorg lunar
acull
i modela amb
voluntats discretes

vers un demà
d'estels endimoniats


 
 

dilluns, 23 de maig de 2011

Instants 11

Trona. En el meu cos. Perdut en tu. Trona per a tu. Ombra difusa. Seducció etèria. Passat confós. Present incert. Seducció. Diana. Tenyit de cel. Pervers de mar. Trones.


dilluns, 9 de maig de 2011

tots els colors al cos

la força
d’aquesta nit
em xiuxiueja
a cau d’orella
una cançó

comença
en negreintens
segueix
en verd translúcid
i acaba
en vermell passió

la vida
en la seva
màxima
expressió
es manifesta

i
m

a
ll
a
r
g
a

la mà



dijous, 5 de maig de 2011

Fácil de matar

Plaer.
Aquesta és la paraula, sí. La que descriu com m'he quedat en tancar la darrera pàgina de Fácil de matar, la darrera novel·la de Maruja Torres, la seva primera incursió en la novel·la negra. Plaer i aquella sensació de "m'has ben enxampat sense que ni tan sols me n'adonés". Què vull dir amb això? Doncs és molt fàcil. Començo la novel·la i vaig passant pàgines amb tranquil·litat, sense el neguit de voler descobrir el final ni la necessitat d'estar enganxada tot el dia a les pàgines, però amb el plaer -inconscient, ho reconec- de deixar que m'acompanyi tothora. 
A mesura que vaig avançant les pàgines... ai... aleshores sí que m'atrapa, sense adonar-me'n, sense demanar-me permís, i per tant, sense oferir-me la possibilitat de resistir-m'hi si vull. Fins que els forats de la xarxa cada cop són més i més petits i m'atrapa irremeiablement i, ara sí, conscientment. No ha estat fins al final que m'he adonat de la trampa. I en tancar la darrera pàgina m'ha produït aquell somriure mofeta d'haver estat "víctima" d'una seducció fantàstica.
A http://www.planetadelibros.com/ llegim:
"Crimen, denuncia social y humor desmelenado. La nueva novela de Maruja Torres, un cóctel explosivo."

Gràcies Maruja. Esperem la propera.


dijous, 14 d’abril de 2011

Instants 10

Nedar entre fulles seques. Crepitar de foc dins meu que el vent asseca