dilluns, 12 de setembre de 2011

Embruix en colors [capítol 11]

[Llegeix els capítols anteriors clicant aquí, i visualitza l'àlbum aquí o bé al costat del post en les imatges que van passant]

Un cop més és la Bruna qui agafa les regnes d’aquesta situació. Examina la nena i prepara un ungüent per a posar-li. Està segura que no hi pot fer res, perquè no hi ha res a fer, però almenys calmarà el desànim i la culpabilitat del germà que quedarà viu. I és així, el nen s’adorm al costat de la germana, més tranquil, abraçat a ella, convençut que es despertaran tots dos al matí i aniran a córrer, com sempre. Quan la Bruna està a punt de sortir per convèncer la Jana que entri, sent parlar a fora. Són els pares que tornen. No saben que la nena ha empitjorat tant, han tardat perquè han hagut de parar a uns pocs quilòmetres donat que la mare s’ha sentit pitjor del seu problema de pit, no podia respirar i l’home no podia deixar-la sola enmig del no res, almenys els nens eren a casa, pensava, i quan ella es recuperés, tornarien, la deixaria amb ells i aniria a buscar un metge. La Bruna els explica la situació i entren esperitats. En veure la nena, esclaten en un mar de llàgrimes, desesperats per aquesta realitat que els supera; la malaltia no semblava greu, com pot haver empitjorat tant? Les condicions amb què viuen i la manca de qualsevol tractament per mínim que sigui ha fet estralls en el cosset d’aquesta criatura, està clar, però com pot la Bruna explicar això a aquests pares destrossats que veuen com la nena no es despertarà mai més... De fet, quan la Bruna s’hi acosta, s’adona que quasi no respira... no és qüestió de quedar-se en aquesta casa, que segurament els pares volen estar sols en aquest moment de dol i no invadits per uns éssers estranys que no coneixen de res. A més, no hi ha res a fer. Així que surten i es disposen a seguir el camí, sense saber on els menarà...
 
Però a tot això que la Bruna se sobresalta tot de sobte. I el vailet? On és? Se n'ha oblidat completament amb tot el que acaba de viure. Fita d'un cop d''ull els voltants de la casa. Augmenta la desesperació. Ni rastre del vailet. Segur que és sota un baobab. On hi ha un baobab per aquí? Mira que n'arriben a ser de grans aquests arbres! Però no en veu cap, la vegetació que envolta la clariana on es troben és tan frondosa que no es veu un pam més enllà de les primeres branques. Movilitza el Biel i la Jana. Cal trobar el vailet immediatament. És el nostre protagonista masculí qui el troba. Diminut i àgil com és, s'enfila a un arbre per divisar més lluny i s'adona que just darrere la casa hi ha un baobab. Les dones s'hi encaminen ràpidament. I se'l troben allà, òbviament, endinsat en les aventures del Nautilus i el capità Nemo.

Ara sí que poden seguir el camí. I vet aquí que el bosc es fa cada cop més frondós, la llum més estranya, multicolor. Tot gira. Fulles, herbes, branques, sol... La natura es converteix en un calidoscopi de colors que volta i volta en una espiral sense fi que atrapa els nostres protagonistes. Els atrapa i engoleix. És com si caiguessin per l'espiral de colors, en baixada lliure per un tobogant circular.


Continuarà... dilluns vinent...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada