dilluns, 5 de setembre de 2011

Embruix en colors [capítol 10]

[Llegeix els capítols anteriors clicant aquí, i visualitza l'àlbum aquí o bé al costat del post en les imatges que van passant]


Ara són les dones que no poden parar de riure de la patacada d'aquest endimoniat. Ja li està bé, no hagués pujat a l'arbre ni els hagués tirat les boles! Però la Jana comença a preocupar-se en veure que no diu res, que no es queixa ni es mou... i si li ha passat alguna cosa? I si s'ha fet mal de debò? I si s'ha mort? Aquest cop la Bruna no la renya; ella també està espantada perquè la patacada ha estat de campionat i no és tan descabellat que s'hagi pogut fer mal de debò, mort no ho creu, però... S’acosta al jove, el toca, però res, no es mou ni obre boca; almenys no hi ha sang. El gira perquè està bocaterrosa. Res. Ni un gemec. Té la cara i la boca plena de fang i fulles, potser s'ha ofegat. Les hi treu amb compte, però no, no li han entrat cap endins. A la Jana se li ocorre que potser amb la terra i les fulles li ha entrat algun animal a la boca, se li ha endinsat, li està recorrent les entranyes i al final l'acabarà matant... li observa totes les venes, per si hi veu moviment, l’observa talment com el Petit Príncep es mirava aquell elefant que hi havia dins la boa. O era un xai? ;-) Però res. Tot inamovible. La Bruna acosta l'orella al cor del noi per veure si palpita, i just en aquest moment, quan les dones ja estan espantades de debò i es pregunten què en faran, d'aquest cosset, si l'hauran d'enterrar allí o on l'hauran d'enviar; doncs just en aquest moment de tensió i dolor

uaaaaaaaaaaaaaaa jejejejejejejejeeeeeeeeeeeee

 Són els crits burletes d'en Biel, obrint els braços, movent les cames i rient a cor què vols.

Prou!!!

Patacrac!


El crit i la bufetada de la Bruna acaben amb aquesta situació.


Un cop més, el vailet ha despertat del seu son amb els crits. Està clar que aquest noi necessita emocions fortes si el volen treure de la seva letàrgia malaltissa. Mira cap a ells sorprès, immòbil, observant amb atenció l'escena. Tot i així, sembla que no tingui sang a les venes, no s'immuta per a res, no s'altera, només s’expressa a través dels ulls, potser d’algun lleuger moviment de cap, però res més. És ben estrany.


El malhumor de la Bruna és ben palès, no deixa lloc al dubte, amb el front ben arrugat, obliga els altres a continuar el camí. Un cop més, segueixen en silenci, tots enfadats entre tots. No sembla que aquesta història pugui tenir un final feliç, d'aquells de menjar anissos, almenys ara com ara.


Quan ja duen hores de trajecte, en silenci i cadascun capficat en el seu món, arriben a una casa. Les parets de fang i el sostre d'uralita. És petita, rodona, però potser els acolliran i podran passar-hi la nit, perquè a la Jana no li fa cap il·lusió haver de dormir al ras. S'hi acosten, no poden picar a la porta, donat que l'entrada és tapada per un simple tros de roba, de manera que la Bruna demana si hi ha algú. No obté resposta i es decideix a treure el cap. La sorpresa que hi troba no ajuda gaire a millorar l’humor de mil dimonis que du, en tot cas, només el transmuda en tristesa, una tristesa fonda, fonda, tan profunda que se li enganxa al cor, a la pell, i no la pot treure; ni les llàgrimes no se’n desprenen. Tristesa i després ràbia en saber la realitat d’aquest drama. Una criatura de poc més de tres anys és en un llit moribunda. Us estalviarem els detalls, però podeu tenir per segur que l’escena és desagradable; tant, que la Jana no és capaç d’entrar i en Biel perd tot de cop el sentit de l’humor. La nena està acompanyada tan sols d’un nen d’uns deu anys. Els pares han anat a buscar algú que pugui ajudar-los, però ja fa dies que han marxat i no tornen, i no en saben res, i el nen està desesperat perquè veu com la seva germaneta es mor i no pot fer-hi res i


Continuarà... dilluns vinent...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada