dijous, 16 de desembre de 2010

dilluns, 29 de novembre de 2010

La biblioteca dels llibres perduts

Us deixo aquí el que ha estat l'inici d'un porjecte frustat de literatura col·laborativa a través del web de Popubooks. Volia fer el primer popubook en català, però no me n'he sortit, què hi farem! No sé si perquè no ha agradat la història, perquè ningú s'està per històries en això d'escriure en llibres que no són propis o si era massa demanar de crear un llibre en català on tots són en anglès o castellà... :(

Sigui com sigui, m'agrada la història que havia començat a crear, i per ella mateixa ja funciona, així que us la deixo aquí. I si algú, per aquelles casualitats de la vida, a sobre la vol continuar amb missatges al post, doncs ja seria increíble!

Aquí va la síntesi:

La biblioteca dels llibres perduts protagonitza la nostra història. M'ajudeu a trobar les paraules i la literatura?


I el conte:

- Perdoni, voldria un llibre
- El seu nom, si us plau?
- Tablet
- Ja em disculparà, és masculí o femení?
- Com vostè vulgui, em deixo personalitzar fàcilment

Estranyat per la resposta, el bibliotecari es va quedar pensatiu. És interessant, això de poder-te personalitzar, va pensar.

- Perdoni, i el meu llibre?
- És clar, excusi'm, m'havia distret
- Quin llibre vol? en tenim milers
- Jo també en tenia milers, però se m'han esborrat. No ho sé pas,voldria començar per un que m'ajudi a trobar les paraules perdudes. Ara no sóc més que un pobre full en blanc, i no es pot ni imaginar com n'és de dur... no sé per on començar.

El pobre bibliotecari suava tinta, no entenia res de res, un llibre es podia extraviar, però no esborrar, i menys encara milers de llibres! Si a les biblioteques n'hi ha...

- Si li sembla podem començar per un clàssic infantil de gran qualitat: Alícia. De ben segur que l'ajudarà a recuperar aquests moments literaris perduts.
- Fantàstic! Disculpi de nou, em podria asseure en algun d'aquests llocs? No vinc de gaire lluny però els carrers no estan adequats per a les meves necessitats i amb tants salts com he hagut de fer i tants obstacles com he hagut d'esquivar, tinc el plasma una mica tocat.
- És clar, només faltaria. Aquests llocs són reservats per als nostres lectors i lectores.
- Llocs reservats només per a llegir?
- I estudiar. És clar, això és una biblioteca estimat. O estimada.
- Sense paraules no sóc ningú...




diumenge, 21 de novembre de 2010

sorbet
de gerds
gelat
plasma
al cor
que mitiga
el dolor
i perfuma
el caminar


dimecres, 17 de novembre de 2010

Contes infantils de Mercè Rodoreda

M'ha decebut. Em sap molt greu dir-ho perquè m'apassionen algunes novel·les de Mercè Rodoreda, però aquests quatre contes infantils em semblen d'allò més desafortunats. Sobretot, perquè una criatura no entén el llenguatge que s'hi utilitza. Ho sento, però no podem començar un conteper a infants així:

"Eren quatre minyons amb els quals ara farem coneixença. Es deien Panxona, Camosí, Pinyol i Rabassona. Vivien en una casa xica, fora poblat, enclotada en una vall tota gerdor."

No m'imagino llegint aquest inici a cap infant i esperant rebre la seva atenció. Ni ara, ni fa cinquanta anys.

D'altra banda, les històries, contràriament al que ens té acostumades la Rodoreda amb les seves novel·les, són d'una simplicitat que potser no cal, per molt que siguin per a infants.

En fi, que el contrast entre la dificultat lingüística i la simplicitat de la història a mi no m'ha convençut. Però només és una opinió. I d'algú que ho ha llegit quasi tot de la Rodoreda amb devoció!




divendres, 12 de novembre de 2010

Instants 5

Triturem l'escena. Allunyem el record. I alcem un vol plàcid de tendres silencis


dimarts, 9 de novembre de 2010

necessito
protegir
la nit
del malson


enfonso
el cap
al pol
de l’esperança




dimarts, 2 de novembre de 2010

La bellesa del diable amb mots d'argent

Què voleu que us digui, ho he de confessar, no sé si m'ha atrapat més la història o l'escriptura en llegir aquest llibre. S'agraeix tant la riquesa de llenguatge i, sobretot, d'imatges fabuloses, que a vegades, almenys a mi, el que menys em preocupava era el que m'explicava. És una d'aquelles sensacions que només pots experimentar amb els i les grans escriptors i escriptores. Una sensació que he tingut abans, per exemple, llegint Monika Zgustova.

Definitivament, hi ha llibres que dóna gust llegir-los. I et sap greu anar avançant pàgines perquè et quedaries penjada en cada mot, en cada imatge. Aquest n'és un d'ells. Un d'aquells que et recorden que encara et queda molt camí per recórrer, molt per aprendre, en aquest ofici d'escriure. Les descripcions magistrals de personatges, llocs i ambients ens obren els sentits a una pel·lícula que veiem amb claredat.

Alguns exemples:

Un de curt, clar i contundent quan en un moment determinat llegim:
Hi havíeu pensat mai, en aquesta imatge? Jo no.
"I jo, mossegant-me l'ànima"
I una descripció d'aquelles que rellegiries i rellegiries fins a la sacietat:


"La tarda tot ho confón. Ara és aquesta mitja calima que desdibuixa els tons, mentre les pecs de la maqueta se solden les unes amb les altres. És el preludi de la nit que ho absorbeix tot, ho allunya. Però avui no em rendiré fàcilment. Es podrà fer fosc i continuaré mirant amb els ulls de dins. No m'importa que aquest cel ja no recordi el de la primera vegada que ella va ser aquí. Encara la veuré embadocada al vidre, i les seves mans que tenen por de fracassar."
I què dir de la història que ens explica Isidre Grau? Passions destructives que ens atrapen i porten fins l'abisme més esfereïdor...

En resum, es tracta d'una novel·la molt recomanable si us agrada assaborir el llenguatge: Isidre Grau, La bellesa del diable, Columna, 2010.




dijous, 21 d’octubre de 2010

Literatura a diverses mans. Atreveix-t'hi!

A l'època (o potser diríem l'era?) de la web 2.0, les xarxes socials, la informació compartida i socialitzada, la literatura no pot pas quedar enrere. Ja fa temps que parlem de literatura digital, que intentem esbrinar exactament què és i on són els límits. Mentre ho descobrim, però, anem experimentant que, de fet, és sense cap mena de dubte la millor manera d'arribar a descobertes satisfactòries. O insatisfactòries.

I per a mi, un d'aquests experiments, i certament interessant, és la literatura col·laborativa. És a dir, aquella en la qual l'autor o autora en estat pur com havíem conegut fins ara desapareix. L'obra ja no és fruit de la inventiva d'una sola persona sinó que suma les neurones imaginatives de tot aquella i aquell que vol participar-hi.

És el cas de Popubooks, una plataforma que permet crear el teu propi llibre i que tothom hi pugui escriure. Només cal registrar-t'hi de manera gratuïta. Qualsevol persona se'n pot fer seguidor i escriure. I són els mateixos seguidors els que voten si aquella pàgina s'afegeix al llibre o no.  Ah, i també pots escriure i votar en aquells llibres que t'interessin i dels quals et facis seguidor/a.

Parlaríem de democràcia literària?

És una iniciativa d'allò més interessant que he començat a explorar amb un llibre: La biblioteca dels llibres perduts. De moment, Popubooks només està en anglès i castellà, però m'he proposat el repte d'escriure el primer en català.

M'hi ajudes??? Entra a:  http://popubooks.es/book.php?id=75

dimecres, 6 d’octubre de 2010

picotejo
les flors
que l’alba
ha sembrat
de rosada
i assaboreixo
el gust floral
de mel
que em resta
ben endins

 

dilluns, 27 de setembre de 2010

La dona trencada

La dona trencada, de Simone de Beauvoir. No tens cap dubte sobre el títol, quan acabes de llegir el llibre, tres històries de tres dones trencades, completament partides, que pateixen d'allò més en un viure que no entenen. Es creuen perfectes, invulnerables, però de cop es veuen estavellades als ulls dels altres. Dones que viuen aferrades als ideals, a allò que han fet i cregut sempre, que no preveuen el pas del temps, ans el contrari, s'hi revelen amb incomprensió. Simone de Beuvoir tenia 60 anys quan va publicar aquesta obra. O ja acusava el pas del temps o el preveia com un ganivet implacable que li cauria a sobre per obrir-la de dalt a baix.

La dona trencada es composa de tres històries. De tres dones. Totes destrossades per un motiu o un altre. Totes en busca d'un amor que desitgen amb totes les forces, que creuen que els pertany, però no els correspon -no almenys com elles voldrien; totes es creuen en possessió d'una veritat universal a la qual tothom s'ha de sotmetre, però que acaba sent, en realitat, el petit món particular que s'han ideat per a viure i sobreviure en un entorn que, sense saber-ho, els és d'allò més hostil.

No deixeu de llegir-la. No és perquè sí una de les veus més rellevants de la literatura francesa del segle XX.
 

dijous, 16 de setembre de 2010

cos d’infant
perdut
en un manyoc
de dubtes

em desfaig
en terròs
de sucre

me’l prenc
i poc a poc
l’amargantor
minva

 

dilluns, 6 de setembre de 2010

obrir
els ulls
després
del son

oblidar
el malson

aniquilar
el dubte

somriure
a l'esperança


hivernar




dimarts, 31 d’agost de 2010

Persèpolis: revolució... personal?

"No escric només sobre la meva vida; escric sobre la història del meu país, el que hi va passar durant la meva infància; sobre la situació política que s'hi va viure..." I falta que ens fa, que algú ens ho escrigui i ens ho expliqui. És un plaer llegir-ho en aquest còmic de la mà d'una autora que ha viscut els fets en primera persona.

Marjane Satrapi va néixer a l'Iran el 1969, com llegim al llibre "al si d'una família benestant i d'ideologia progressista". Actualment resideix a França, on l'any 2000 va publicar el primer volum de la "saga" Persèpolis. Norma editorial ha editat la versió catalana que aplega els 4 volums de Persèpolis, que l'agost de 2009 ja anava per la quarta edició.

Deia que ja ens cal que ens ho expliquin, el que ha passat i passa als països del Golf Pèrsic perquè probablement des de la nostra butaca europea en sabem de la missa la meitat. De les invasions i guerres successives, del que ha representat la Revolució islàmica, de la manca de llibertats i tants etcèteres. Probablement, almenys a mi, ens costaria força de llegir-ho en un assaig o en un llibre d'història, però fer-ho en aquest còmic escrit en primera persona i que ens relata la història d'un país des dels ulls d'una nena que es fa gran, potser se'ns fa més lleugera i agradable la lectura; més agradable, que no fàcil perquè, he de confessar-ho, alguns passatges m'han demanat més d'una lectura. Segurament pel meu desconeixement del món islàmic i de tot el que ha passat en aquesta zona al llarg de la història.

En definitiva, una lectura d'allò més recomanable!!! Persèpolis, Norma editorial, Barcelona, 2009. Per cert, que també se n'ha fet la pel·lícula, aquí en teniu la pàgina oficial: http://www.vertigofilms.es/persepolis/


dilluns, 26 de juliol de 2010

Les bruixes d'Arnes

A vegades agraeixes entrar en un món de fantasia i evadir-te de la realitat. Fantasia? O és realitat el món màgic de les bruixes? Ho va ser? Segur que sí, no en tinc cap dubte. Una màgia tan ancestral i fabulosa, basada en cures naturals, no pot ser invenció. Però sigui cert o no, la veritat és que s'agraeix agafar Les bruixes d'Arnes, de David Martí. Com a primera novel·la no està malament, aconsegueix atrapar-te, fer-te somriure, però també que se't posi la pell de gallina en alguns passatges i arrancar-te el plor en altres. Tot un repte prou ben aconseguit! Ara bé, tot s'ha de dir, no la recomanaria a qui busqui una novel·la de perfecció meridiana: hi ha algunes petites deficiències dramàtiques que no desvetllaré perquè no es tracta de llegir-la i buscar-les,i en algun moment s`'ns fa previsible. Tot i així, és una molt bona lectura d'estiu, passa ràpid, enganxa i entreté!

Les bruixes d'Arnes, David Martí, Edicions 62


dijous, 22 de juliol de 2010

dilluns, 19 de juliol de 2010

Contes de la lluna absent

"L'obra narrativa de Monika Zgustova -que ens porta de Praga a Nova York passant per París, Barcelona i Sarajevo- exerceix una peculiar fascinació sobre el lector. Sempre hi ha alguna cosa important que hi batega, però que no és dita. Els personatges, sovint entre un amor perdut i un amor trobat, busquen per damunt de tot que no se'ls escapi la vida. Llegir els Contes de la lluna absent és una manera de replicar a la fugacitat dels dies."

És el text que llegim a la contra. Hi estic totalment d'acord.


Em fascina la narrativa de Monika Zgustova, i una de les meves novel·les preferides és La dona dels cent somriures. Per això vaig agafar amb molta ànsia aquest recull de contes. Però ho he de reconèixer, al primer moment, no em va atrapar. És allò que moltes vegades, sinó sempre, el teu estat també influeix en la lectura. Ara bé, unes setmanes més tard vaig voler continuar el llibre on l'havia deixat; em resistia a aquell regust estrany provocat pel fet que no m'hagués despertat curiositat, per primer cop, una obra d'aquesta autora. I la sorpresa va ser molt agradable: em va enganxar, hi vaig entrar, em va fascinar tant com les tres novel·les, em va captar aquesta aparent senzillesa de les històries explicades amb una tendresa natural. I vaig haver de rellegir-la de nou, tot seguit, de la primera a la darrera pàgina un altre cop.

dijous, 8 de juliol de 2010

pou
al cor
glaç
a les mans
foc al cap

el gel
crema
i cau
a
l
p
o
u
deldesig


dilluns, 28 de juny de 2010

Instants 4

Perdo el jo diluït en un vaixell amarg que vola. Sento el fred del sol acaronar-me les entranyes. La nit resguardarà el somriure. I em retornarà el do d'obrir les mans per abraçar.


dilluns, 21 de juny de 2010

pau
a les mans
desídia
al cos
i el cap
alterat


bombolles
de sabó
curulles
de pedres
de riu
rebenten
en mi



diumenge, 13 de juny de 2010

Mujeres

Una descoberta de les que et deixen sense alè. Escriptura i il·lustració s'uneixen per oferir-nos un univers emocional que no per quotidià deixa de colpir-nos. De fet, potser és precisament, aquesta quotidianitat que ens arriba ben endins, amanida d'una bona dosi poètico-estètica.



"no sé qué haré de mayor
pero sé que siempre jugaré
porque los juegos
me los invento yo"



Així comença el llibre.



"creo
en
los
próximos
cinco
minutos"

I així acaba.

Entre l'un i l'altre, un seguit de reflexions-poemes-il·lustrats que no poden deixar-nos indiferents. Llegint-lo és impossible no identificar-se amb alguna, o més d'una, de les dones que hi prenen veu i vot, que decideixen i dubten, que somien i toquen de peus a terra.

Un llibre d'aquells per dur a sobre i obrir per la pàgina que l'atzar ens prepara i deixar-se endur per aquell missatge; o per buscar-hi aquella paraula que se t'ha quedat clavada al cor i defuig la sortida.

Reitero, tota una descoberta.

Mujeres, de Lola Roig i Toni Martínez, ed. thule, 2009




diumenge, 6 de juny de 2010

Alícia al país de les meravelles

Recuperant els clàssics... infantils?

Doncs a vegades et ve de gust. Almenys a mi. Amb gairebé 40 anys i no havia llegit mai el best seller de Lewis Carroll. Per què no, aprofitar que Tim Burton ens l'ha tornat a posar en primera plana per aprofitar l'ocasió.
El resultat? Enganxada. Sort que és curt! No podia deixar de llegir les aventures de la jove protagonista. Saber com seria de fantàstica i fabulosa la història que li succeiria en el capítol següent. És cert que se n'han fet pel·lícules i segurament tenim en ment algunes escenes, com les que tenen relació amb la reina de cors. Però és ben bé igual. No hi fa res, senzillament, desitges continuar llegint. O si més no, és el que m'ha passat a mi.

Recomano que ho proveu. I ja em direu si hi esteu d'acord.

dissabte, 29 de maig de 2010

situo
el nord
al centre
del desig
i elimino
l'estrés
del viure
quotidià
que ofega

diumenge, 9 de maig de 2010

lila
gris
ocre
em sento
el pols
perdono
el jo
allunyo
el dubte
ocre
gris
lila



dissabte, 1 de maig de 2010

Instants 3

Bufa el vent i un prat d'estrips morats s'alça ufà en el meu cos. En sego l'herba i la intensa olor a vida de les tiges m'esmola els narius i m'irrita la pell, massa fina, massa trista per tanta bellesa adolorida.



dilluns, 26 d’abril de 2010

Sant Jordi a la ràdio

Quan has tingut una passió mai no desapareix del tot. Es queda allà, en un raconet, esperant poder tornar a treure el cap algun dia. És com un cuquet que creus que pots fer callar, dominar, perquè el veus petit, fràgil. Però la sorpresa ve quan t'adones que no és dòcil. I que de tant en tant s'entesta en remoure't les entranyes... Feia temps que no em posava darrera un micro. I fer-ho va ser un plaer. Més encara per parlar de l'ofici d'escriure i en bona companyia. A "80 grams de ràdio", a Ràdio Ciutat de Badalona.
El motiu? Sant Jordi. Un Sant Jordi ben especial i radiofònic perquè un altre programa de ràdio posava el meu nom en antena: "El violí vermell", de Catalunya Música.
Un Sant Jordi radiofònic i especial, que podeu escoltar si voleu:
- 80 grams de ràdio, Ràdio Ciutat de Badalona
- El violí vermell, Catalunya Música

dijous, 15 d’abril de 2010

plouen estels
al meu cap

finestra
estrellada
a l'univers
dels sentits


diumenge, 11 d’abril de 2010

Instants 2

Sol·licito el do de ser feliç. Tocaré la melodia salada que em furga les ferides. Alliberaré el fum del cervell pels talls oberts al cor. I em redimiré. En una cursa sense precedents de vísceres remogudes i òrgans que busquen el seu lloc.


diumenge, 4 d’abril de 2010

En el cafè de la joventut perduda

Record d'un París romàntic, romàntic per dolorós. Passeig per un París que hem vist en pel·lícules i llegit d'altres vegades, però tenyit de personatges histriònics, estranys; estranyament entranyables. El títol ja ens ho diu tot, En el cafè de la joventut perduda. El cafè és el centre neuràlgic de la novel·la. I el que hi passa? doncs la vida d'aquesta "joventut perduda"

Patrick Modiano, "el gran novel·lista de París de la segona meitat del segle XX" ens presenta la Louki i en les gairebé 140 pàgines de la novel·la assistim a la vida d'aquesta dona aparentment feble i estranya. Ens descriu els llocs per on passa, la gent amb qui es relaciona, i poc a poc, com un trencaclosques, anem muntant les pecees de la seva vida.

Modiano es posa a la pell de diferents personatges i així, és una sorpresa saber en cada, diguem-ne capítol, qui serà la veu narrativa.

Per a mi ha estat una descoberta. Espero que per a vosaltres també.

Patrick Modiano, En el cafè de la joventut perduda, Proa, 2008.






diumenge, 21 de març de 2010

Trobar el nus

trobar el nus
que em desfà
el jo

i assaborir
la vida

amb gust
de maduixa
dolça
i aromàtica

dissabte, 13 de març de 2010

Instants 1

Tristesa d'infant en un rostre adult. Et reconeixes ben viva quan et palpes el rostre.  Però aquest esquinç de sol ixent t'aboca a l'abisme d'un mar sense fons, negre i pudent com la gola d'un llop. Recuperes el senderi en un esforç sense precedents per redreçar la vida. Un cop a port, et tornes a llençar. Per viure.



dilluns, 8 de març de 2010

Estrip

reconec el rostre
que em mossega

no en veig el cor

llepolia que
m'amanyaga el cos
per uns instants

i m ' e  s   t    r     i      p          a

de dalt
    a
    baix

talment un xai
a punt d'esquarterar

dissabte, 27 de febrer de 2010

EL vol de l'ibis roig


La poesia no és només en vers, i aquest llibre ho demostra.

Un cop més, tenim el plaer de poder assaborir una novel·la basada en l'amor a les paraules, en la seva necessitat, el seu caràcter curatiu i psicològic. És la història d'un Sherezade brasiler que no sap llegir però sí explicar històries que ajuden a viure:

"fa molt de temps que la Irene sap que n'hi ha prou amb fer un pas, que l'altre món és allà mateix, però vol quedar-se un dia més, vol sentir les històries que l'home li dóna de franc, encara que no ho senti tot, encara que de vegades faci una becaina, ¡aquesta veu li fa tant bé!"

dissabte, 13 de febrer de 2010

Atrapada

en una nit
de sol en blanc
recullo estels
i els sembro

atrapada
pels colors
que desafien
la fosca
em deixo endur
vers noséon
i em converteixo
en somriure



dijous, 4 de febrer de 2010

Postals del món


A qui ens agrada viatjar, i llegir, a vegades ens fa por obrir llibres que formen part d'allò que anomenem "literatura de viatges". És una por morbosa per això, atiada per dos focs: el de la incertesa i el de la descoberta. El de la incertesa perquè quan l'indret narrat ens és conegut o passejat, ens assalta el dubte de si coincidirem o no en el record, i en cas de desencontre, qui tindrà raó? quin record és més veritable? Tots dos, us direu. I és cert, cadascú tenyeix els llocs dels seus colors particulars; però és igual, aquest senyor anomenat dubte ja s'ha instal·lat dintre teu i et provoca aquell rau - rau que no saps ben bé com treure.
I la descoberta. Evident. De nous indrets, noves propostes de viatges que s'afegeixen a la llarga llista de pendents. Engresca, engresca molt anar augmentant aquesta llista i pensant, triant, quin indret podrà ser el primer.

Aquesta és la sensació que m'ha deixat El món en dotze postals, de Joan B. Campos, just ara, quan n'he acabat la lectura: UNES GANES BOGES DE VIATJAR. Necessitat de veure més, de veure diferent, de veure nou, però també redescobrir vells i velles conegudes, com la plaça de Jemaa El Fna:


"A l'horitzó el sol és una immensa bola rodona, amb la corfa de fora tota roja, com un formatge suís. Això no obstant, encara s'hi aprecia una pàtina brillant, que l'envolta com un nimbe d'or. Des d'on estic assegut, m'arriba clar el bullici de la plaça, els sorolls inquietants dels daarbukaa i els tambors, les botzines afòniques dels cotxes... De l'ambient m'arriba també una olor antiga, com si fóra un preludi. Em demane un suc de taronja i em pose les ulleres de sol.
(...)
El sol sembla una llepolia de maduixa que s'aproxima desafiant a l'angle recte que descriu el costat esquerre de la Kuturbia amb la línia de l'horitzó."

Joan B. Cmpos ens du de la mà, en aquest llibre, a indrets tan dispars com Praga o Marrakèix, Los Angeles o Kenia, La Havana, Benarés o Istanbul, entre altres... tot un plaer.


divendres, 29 de gener de 2010

Enrogirem la terra

despertaré
el foc
per encendre't
el mar
seré vent
amb tu
i enrogirem
la terra

divendres, 22 de gener de 2010

La lladre de llibres

"Desconcertant, intrigant, triomfant i tràgica. És una novel·la magistral que talla la respiració. No em cansaré de recomanar-la". The Guardian

Jo tampoc!

"És admirable com aquesta novel·la pot descobrir la bondat que s'amaga en un món cruel". Booklist.

Totalment d'acord!

Enmig de la crueltat hitleriana, en una Alemanya nazi despietada, Markus Zusak fa aflorar tendresa i bondat, increíblement, des de la veu d'una narradora molt especial, la mort. Una mort capaç de descripcions admirables, belles i plenes de colors; ja ens ho diu només començar:

"Primer els colors.
Després els humans.
Així és com normalment veig les coses.
O almenys ho intento."

diumenge, 17 de gener de 2010

La mecànica del cor

"Primer, no toquis les agulles del teu cor. Segon, domina la ira. Tercer, i el més important, no t'enamoris mai, mai. Si no compleixes aquestes normes, la gran agulla del rellotge del teu cor et traspassarà la pell, se't trencaran els ossos i la mecànica del cor s'espatllarà de nou."


Qui no hagi violat algun d'aquests tres preceptes, sinó tots, que llenci la primera pedra. Jack, el petit protagonista de La mecànica del cor, no pot llençar-la perquè se'ls ha saltats tots!

Encisador i cruel com la vida mateixa, aquest conte per a nens i nenes grans no pot fer més que captivar-nos. La mecànica del cor és complexa en tota la seva estranya bellesa, i en Jack ens ho mostra en el seu deambular per la vida, marcat pel sentir del seu cor. I és que tot i néixer segurament el dia més fred de la història, això no li impedeix dur una vida acalorada de passions.

dimecres, 13 de gener de 2010

la música


m'obro

una melodia
dolça
m'acarona
el rostre
em pren
colors i
formes
em penetren
el cos
cadència roja
que vibra
el cor

i m'obre

divendres, 8 de gener de 2010

Any nou, vida nova!!!

Comença l'any, i la dècada, i ses magestats els reis d'orient m'han dut temps per a dedicar a aquest petit bloc que pretén ser literari, musical, artístic...

Així que a l'espera de fer nous descobriments que l'enriqueixin més i més... aquí teniu un canvi radical de look que espero que us agradi! Activeu els altaveus...

Us convido a desplaçar-vos per aquest petit iceberg multicolor i a deixar-me els comentaris que considereu adients.


Ah, i espero que us agradi prou com per a tornar.... hi anireu trobant sorpreses...

iolanda