dilluns, 26 de setembre del 2011

Embruix en colors [Capítol 13]

[Llegeix els capítols anteriors clicant aquí, i visualitza l'àlbum de fotos de la 1a etapa aquí o bé al costat del post en les imatges que van passant]


Al vailet se li han posat uns ulls com dos plats. Una expressió a mig camí entre la sorpresa i la por, entre la fascinació i la incredulitat. Una expressió que va transmudant en amarga a mesura que el Biel avança. Fins ara no li havíem vist mai tanta expressivitat. Però a quin preu? Acabar a la boca del lleó? Perquè ell no s'atura, va avançant, com hipnotitzat pel riure histriònic del Biel. La desesperació de la Bruna cada cop és més evident, més exagerada; se li tensiona tota la cara i sembla que les venes li hagin d'explotar, ja no són blaves, s'han tornat morades. Quan sembla que el rostre de la dona està a punt de convertir-se en un sortidor sanguinós, apareixen no se sap ben bé d'on dos joves alts que proveïts només d'un bastó cada un es dirigeixen amb fermesa cap on són el Biel, el vailet i els lleons. D'on han sortit? Si el terreny és tot pla. Ves a saber, devien estar amagats entre les zebres i la girafa.
 

dilluns, 19 de setembre del 2011

Embruix en colors [capítol 12]

[Llegeix els capítols anteriors clicant aquí, i visualitza l'àlbum aquí o bé al costat del post en les imatges que van passant]

No sabem com ni quan apareixen en un altiplà sec, gran i àrid. Busquen algun lloc on descansar perquè se senten fatigats, com si haguessin fet un llarg viatge, quan veuen un grup de girafes, amb el seu caminar amblar, senyorívol, que copen el paisatge i obliguen tothom a mirar-les i admirar-les. Fins i tot el vailet desperta dels seus somnis i deixa anar el primer so que li sentim

Uauuuuu

dilluns, 12 de setembre del 2011

Embruix en colors [capítol 11]

[Llegeix els capítols anteriors clicant aquí, i visualitza l'àlbum aquí o bé al costat del post en les imatges que van passant]

Un cop més és la Bruna qui agafa les regnes d’aquesta situació. Examina la nena i prepara un ungüent per a posar-li. Està segura que no hi pot fer res, perquè no hi ha res a fer, però almenys calmarà el desànim i la culpabilitat del germà que quedarà viu. I és així, el nen s’adorm al costat de la germana, més tranquil, abraçat a ella, convençut que es despertaran tots dos al matí i aniran a córrer, com sempre. Quan la Bruna està a punt de sortir per convèncer la Jana que entri, sent parlar a fora. Són els pares que tornen. No saben que la nena ha empitjorat tant, han tardat perquè han hagut de parar a uns pocs quilòmetres donat que la mare s’ha sentit pitjor del seu problema de pit, no podia respirar i l’home no podia deixar-la sola enmig del no res, almenys els nens eren a casa, pensava, i quan ella es recuperés, tornarien, la deixaria amb ells i aniria a buscar un metge. La Bruna els explica la situació i entren esperitats. En veure la nena, esclaten en un mar de llàgrimes, desesperats per aquesta realitat que els supera; la malaltia no semblava greu, com pot haver empitjorat tant? Les condicions amb què viuen i la manca de qualsevol tractament per mínim que sigui ha fet estralls en el cosset d’aquesta criatura, està clar, però com pot la Bruna explicar això a aquests pares destrossats que veuen com la nena no es despertarà mai més... De fet, quan la Bruna s’hi acosta, s’adona que quasi no respira... no és qüestió de quedar-se en aquesta casa, que segurament els pares volen estar sols en aquest moment de dol i no invadits per uns éssers estranys que no coneixen de res. A més, no hi ha res a fer. Així que surten i es disposen a seguir el camí, sense saber on els menarà...
 

dilluns, 5 de setembre del 2011

Embruix en colors [capítol 10]

[Llegeix els capítols anteriors clicant aquí, i visualitza l'àlbum aquí o bé al costat del post en les imatges que van passant]


Ara són les dones que no poden parar de riure de la patacada d'aquest endimoniat. Ja li està bé, no hagués pujat a l'arbre ni els hagués tirat les boles! Però la Jana comença a preocupar-se en veure que no diu res, que no es queixa ni es mou... i si li ha passat alguna cosa? I si s'ha fet mal de debò? I si s'ha mort? Aquest cop la Bruna no la renya; ella també està espantada perquè la patacada ha estat de campionat i no és tan descabellat que s'hagi pogut fer mal de debò, mort no ho creu, però... S’acosta al jove, el toca, però res, no es mou ni obre boca; almenys no hi ha sang. El gira perquè està bocaterrosa. Res. Ni un gemec. Té la cara i la boca plena de fang i fulles, potser s'ha ofegat. Les hi treu amb compte, però no, no li han entrat cap endins. A la Jana se li ocorre que potser amb la terra i les fulles li ha entrat algun animal a la boca, se li ha endinsat, li està recorrent les entranyes i al final l'acabarà matant... li observa totes les venes, per si hi veu moviment, l’observa talment com el Petit Príncep es mirava aquell elefant que hi havia dins la boa. O era un xai? ;-) Però res. Tot inamovible. La Bruna acosta l'orella al cor del noi per veure si palpita, i just en aquest moment, quan les dones ja estan espantades de debò i es pregunten què en faran, d'aquest cosset, si l'hauran d'enterrar allí o on l'hauran d'enviar; doncs just en aquest moment de tensió i dolor

uaaaaaaaaaaaaaaa jejejejejejejejeeeeeeeeeeeee

 Són els crits burletes d'en Biel, obrint els braços, movent les cames i rient a cor què vols.