dilluns, 24 d’octubre de 2011

Embruix en colors [capítol 17è]

[Llegeix els capítols anteriors clicant aquí, i visualitza l'àlbum de fotos de la 2a etapa aquí o bé al costat del post en les imatges que van passant]


Imagina guerrers amb poca indumentària defensant princeses rudes -no sap per què, però se les imagina rudes, potser per les pedres, i pel lloc, que sembla poc habitat pels voltants, i aquesta muntanya, que no convida precisament a passejar-hi amb vestits principescos propis de les corts europees que tant admira aquesta fada de conte. Imagina homes i dones forts, musculats, anant amunt i avall com ho farien els vilatans d'una ciutat medieval, damunt de burros, a cavall, o a peu, traginant el poc que es deu poder cultivar en aquest indret que sembla ser a tanta alçada que quasi hagin de tocar el cel. En aquest moment dels seus pensaments, la Jana alça el cap amunt i té la sensació que, aquest cop sí, podria tocar la lluna que encara no ha marxat, o el sol que ja despunta vermell, ufà, però matisat per una boira matinal que et fa sentir com si ben bé caminessis entre els núvols. 


dilluns, 17 d’octubre de 2011

Embruix en colors [capítol 16è]

[Llegeix els capítols anteriors clicant aquí, i visualitza l'àlbum de fotos de la 2a etapa aquí o bé al costat del post en les imatges que van passant]

No podia pas acabar bé aquesta història. La Bruna s'encamina cap on ha cridat la Jana, aparta tot de gent amb unes maneres una mica maldestres i aconsegueix arribar fins a la princeseta, agafar-la mig al vol i treure-la d'aquest maremàgnum. Un cop la té fora, per això, no li estalvia una bona bronca. Sembla burra aquesta criatura. A qui se li acut... Qui és aquest ara? Què li diu al vailet? Fa cara de pocs amics. Què diu aquest home, que contaminem l'illa amb les nostres sabates? Que ens les traguem? I què més, a veure si se'ns clavarà alguna cosa al peu i la liarem. Ei, ei, sense enfurismar-se company. Molt bé, molt bé, ja marxem. Tothom a la barca de nou!

dimecres, 12 d’octubre de 2011

Paraules encadenades

paraules 
encadenades al vent
conformen el poema 
en la nit
de la vida

com a la caverna
de Plató
busco la llum
entre mots
ritmes
i rimes

finalment
el poema
em mostrarà
la veritat
de mi de tu i
dels altres

obriré
els ulls
i en voldré
més
més
i
més


mai podré
saciar la set
de 
     poesia?
     veritat?

de
               descoberta



dilluns, 10 d’octubre de 2011

Embruix en colors [capítol 15è]

[Llegeix els capítols anteriors clicant aquí, i visualitza l'àlbum de fotos de la 2a etapa aquí o bé al costat del post en les imatges que van passant]

La Jana vol agafar una barqueta i anar a una d'aquestes illetes; treu tots els seus encants i ja negocia amb un noi que hi ha a la riba assegut en una barca. En un obrir i tancar d'ulls, tenim tota la comitiva enmig del mar, i el vailet més fascinat que mai -fins i tot més que amb els lleons- però intentant mirar al fons del mar. Sembla que tingui por? No respon a la pregunta de la Bruna. Vols tocar l'aigua? És fresca. Fa cara de pànic. Noi, que no passa res. I si surt el Nautilus? I aquest qui és? S'ha tornat a tancar en banda. Ai, senyor, que no en sortirem... Arriben a terra, bé en una illa feta de palla que no sembla massa ferma ni segura. És molt petitona; la seva inestabilitat sorprèn els nostres protagonistes i no agrada gens la Bruna, que ja veu el vailet ofegat. Deu saber nedar? La cara de felicitat, amb somriure obert d'orella a orella de la Jana, aviat s'encomana al vailet, que deu haver-se oblidat d'aquest Nautilus, sigui qui sigui o sigui què sigui, i ja està jugant amb un parell de criatures tan simpàtiques com poc endreçades. Com pot ser que no vagin netes i pulides si tenen aigua per tot arreu? no costa pas tant passar-se una aigua cada dia i treure's tota la pols i el fang de sobre no? El Biel, enlloc de jugar amb la resta, és en un racó, fa cara de tramar-ne alguna agafant aquestes palles de terra. La Bruna s'hi encamina ràpidament per tal de neutralitzar-lo, un cop més. Serà qüestió de no separar-se'n. I de buscar jocs, que així el vailet surt de la seva closca; mireu-lo ara com n'està de content saltant a la xarranca amb la resta de canalla. Potser el que li passa en aquesta criatura és que sempre ha estat envoltat només d'adults i, és clar, s'avorria com una ostra pobret.

Ara què fa la Jana? d'on ha tret tot aquest menjar? i tants caramels i andròmines? Si no duia res. Ostres, l'ofegaran, tanta gent al seu voltant. Però ja s'ho farà, ha estat ella qui s'ha posat en aquesta situació.


Auxiliiiiiiiiiiiii


Continuarà... dilluns vinent...

dijous, 6 d’octubre de 2011

Murakami corre massa?

He tornat a Murakami, amb la idea de mirar de reconciliar-m'hi definitivament, ho reconec, i el resultat ha estat més aviat contrari. Vaig començar amb aquest autor amb Kafka a la platja; me'l va deixar i recomanar una amiga i la veritat és que el llibre em va fascinar. Només una cosa em va malmetre la lectura i me n'ha deixat un regust amarg, de ràbia i frustració, i és que no el vaig entendre. Hi hauré de tornar algun dia perquè a vegades les segones lectures ajuden, per bé que és difícil repetir-ne una quan la llista de pendents és llarga... En fi, després vaig entrar amb Tokio Blues, que em va agradar. I ara he volgut llegir De què parlo quan parlo de córrer. M'havien comentat que parlava del procés d'escriure i que eren interessants les similituds amb el fet de córrer que establia. Vaig anar a la llibreria, vaig fullejar-lo i em va semblar que podia ser interessant; vaig llegir el pròleg i vaig pensar que prometia. Però el cert és que m'ha costat arribar al final, no m'ha convençut. Potser m'hauria agradat més que acabés d'entrar més a fons en el procés creatiu i no s'explaiés tant en certs detalls del córrer i la preparació física. O potser jo no he sabut agafar el llibre pel cantó que tocava.
 

dilluns, 3 d’octubre de 2011

Embruix en colors [capítol 14è]

[Llegeix els capítols anteriors clicant aquí, i visualitza l'àlbum de fotos de la 2a etapa aquí o bé al costat del post en les imatges que van passant]

Aquesta terra és ben àrida. Res a veure amb l'indret on érem abans. No sé pas on ens porten aquests nois. Elefants. Però fan cara de pocs amics. Oh, no! Això és un no parar, em sembla que no podré estar tranquil·la ni un segon. Què fan ara aquests animalots amb l'aigua? Es deuen estar rentant, però amb tanta mala baba que ens estan mullant a tots! Biel, quiet al meu costat. Remuga tan com vulguis, però ja n'hem tingut prou amb l'escena dels lleons. T'avorreixes? Doncs mala sort. T'aguantes. Ei, si aquí hi ha un poble! Uf, però com hi poden viure? No hi ha gairebé cap ombra, perquè les poques acàcies que hi creixen són ben pelades, i no s'hi veu cap riu a prop. A què juguen? Al wari. Tots sota l’única ombra del poblat. I les dones? Només hi ha homes aquí, distraient-se. I criatures jugant sense ningú que les vigili. Que fresca que és, aquesta gent. Mira, en aquest trosset de camp hi ha dones cultivant. Elles treballant i ells distraient-se. Ui, i el vailet també juga? Potser sí que el traurem del seu món interior. Sembla que li posa passió, arrufa el nas si perd, i es posa molt content si guanya. Caram, quanta expressivitat que tenia amagada. Haurem d'estirar aquest fil.
 

diumenge, 2 d’octubre de 2011

mots muts nats, millor bloc de literatura personal als Premis Blocs Catalunya 2011


Quan et donen un premi, la satisfacció rau en el fet que et reconeguin la feina ben feta. Però quan el premi te'l donen per una tasca que realitzes amb passió, que surt del cor i l'ànima, i la poses en un bloc -aquest- per a compartir-la amb totes les persones que també vulguin apassionar-s'hi -siguin una, cinc, vint o cent; doncs aleshores, la satisfacció és encara molt més gran. I el reconeixement es converteix en incentiu impagable que incita a continuar la tasca amb delit.

Per tant, MOLTES GRÀCIES per encoratjar-me a continuar aquest bloc i a seguir escrivint!!!