dijous, 6 d’octubre de 2011

Murakami corre massa?

He tornat a Murakami, amb la idea de mirar de reconciliar-m'hi definitivament, ho reconec, i el resultat ha estat més aviat contrari. Vaig començar amb aquest autor amb Kafka a la platja; me'l va deixar i recomanar una amiga i la veritat és que el llibre em va fascinar. Només una cosa em va malmetre la lectura i me n'ha deixat un regust amarg, de ràbia i frustració, i és que no el vaig entendre. Hi hauré de tornar algun dia perquè a vegades les segones lectures ajuden, per bé que és difícil repetir-ne una quan la llista de pendents és llarga... En fi, després vaig entrar amb Tokio Blues, que em va agradar. I ara he volgut llegir De què parlo quan parlo de córrer. M'havien comentat que parlava del procés d'escriure i que eren interessants les similituds amb el fet de córrer que establia. Vaig anar a la llibreria, vaig fullejar-lo i em va semblar que podia ser interessant; vaig llegir el pròleg i vaig pensar que prometia. Però el cert és que m'ha costat arribar al final, no m'ha convençut. Potser m'hauria agradat més que acabés d'entrar més a fons en el procés creatiu i no s'explaiés tant en certs detalls del córrer i la preparació física. O potser jo no he sabut agafar el llibre pel cantó que tocava.
 
En tot cas, no tot han estat decepcions en la lectura! Per sort, en els grans escriptors sempre hi podem treure suc, i algun aprenentatge. M'agradaria compartir algunes cites amb vosaltres:

Sobre el fet d'escriure:

"(...) És la mateixa tàctica que faig servir quan escric una novel·la llarga. Sempre miro d'aturar-me quan noto que encara puc continuar escrivint. Així, l'endemà m'és més fàcil reprendre la feina. Em sembla que Ernest Hemingway deia que avançar és mantenir el ritme."

"Absorbeixo en silenci tot el que puc absorbir, i després ho trec (amb una forma el més canviada possible) com a part de la trama d'una novel·la."

"(...) Em vaig adonar que era fantàstic -i també molt dur- poder seure cada dia a l'escriptori sense patir pel temps i pensant només en el que volia dir."

"(...) escric per posar les idees en ordre."

"Tot plegat -seure a l'escriptori, concentrar el pensament en un punt com si fos un raig làser, imaginar-te alguna cosa a partir d'un horitzó absolutament desert, crear la trama, triar les paraules adequades, fer que la història sigui coherent- demana molta més energia i molt més temps del que la gent s'imagina. Potser no has de moure gaire el cos, però dins teu es desenvolupa una activitat dinàmica i esgotadora. Evidentment, qui pensa les coses és el cervell. Però els escriptors es posen una disfressa que es diu "relat" i pensen amb tot el cos, la qual cosa els exigeix mobilitzar totes les reserves físiques, sovint fins arribar a l'esgotament." COMPLETAMENT D'ACORD!

"Quan comencem a escriure una novel·la -és a dir, quan ens posem a manipular frases per construir una història- hi ha unes toxines que tots tenim a dins que surten a la superfície. (...) és cert que l'activitat artística conté per principi un seguit d'elements malsans i antisocials. No tinc cap inconvenient a admetre-ho. Per això mateix hi ha força escriptors (i força artistes) que fan una vida decadent o que s'allunyen deliberadament de la societat. (...) Ara bé, crec que els escriptors que volem escriure durant molts anys hem de desenvolupar un sistema immunitari propi capaç de plantar cara a aquestes toxines perilloses"

"Per mi escriure és com pujar una muntanya, com escalar la paret d'un precipici, com arribar a un cim després d'un ascens llarg i costós. Només pots guanyar o perdre; no hi ha cap altra possibilitat. Quan escric, sempre tinc aquesta imatge dins el cap."

Sobre el discurs oral:

"He de triar paraules que siguin fàcils d'entendre oralment i incloure-hi algun toc d'humor perquè la gent es relaxi. He de saber presentar-me tal com sóc. Encara que sigui només per una estona, si vull que la gent m'escolti he de fer que es posin del meu costat, i per aconseguir-ho he d'assajar el discurs una vegada i una altra. És una tasca que demana molt esforç, però que també compensa, com qualsevol nou repte."


Prosa poètica en estat pur:

"A vegades, quan penso en la vida em sento com si no fos més que un bocí de fusta que el mar ha arrossegat fins a la platja."

"Si bufa la brisa encara s'aguanta, però quan s'atura ve una boira humida del mar que se t'aferra com si fos una capa de roba mullada."

"Era com si la cua d'un núvol fosc m'hagués entrat a l'estómac."

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada