dilluns, 17 d’octubre de 2011

Embruix en colors [capítol 16è]

[Llegeix els capítols anteriors clicant aquí, i visualitza l'àlbum de fotos de la 2a etapa aquí o bé al costat del post en les imatges que van passant]

No podia pas acabar bé aquesta història. La Bruna s'encamina cap on ha cridat la Jana, aparta tot de gent amb unes maneres una mica maldestres i aconsegueix arribar fins a la princeseta, agafar-la mig al vol i treure-la d'aquest maremàgnum. Un cop la té fora, per això, no li estalvia una bona bronca. Sembla burra aquesta criatura. A qui se li acut... Qui és aquest ara? Què li diu al vailet? Fa cara de pocs amics. Què diu aquest home, que contaminem l'illa amb les nostres sabates? Que ens les traguem? I què més, a veure si se'ns clavarà alguna cosa al peu i la liarem. Ei, ei, sense enfurismar-se company. Molt bé, molt bé, ja marxem. Tothom a la barca de nou!

Uf, quina tranquil·litat aquí enmig del llac.



Un tornado de colors vius, estridents, s'acosta a tota velocitat cap a la barca. Els nostres protagonistes no tenen temps de reaccionar que ja els ha xuclat. Aquest cop els envia amunt. Pugen en una vertical recta, recta, multicolor. Mareja tants colors barrejats contínuament, en tot el trajecte. On apareixeran ara? A Mart? Doncs no. Surten en un terreny muntanyós, verd, molt verd, enmig d'una construcció de pedra amb molta energia; estan com electritzats.

El sol encara és molt baix i hi ha la lluna a l'altre cantó que es resisteix a marxar. No hi ha ningú. Fa fred. El vailet comença a córrer d'un lloc a l'altre com un esperitat, mirant-ho tot amb delit; segurament no ha vist mai un indret com aquest, com tampoc els nostres protagonistes. La Jana  busca aigua sense massa sort, per bé que aquí no hi fa calor ni xafogor, i això ja és alguna cosa. Al Biel li agafa un atac de nervis, no sabem ben bé perquè, i comença a xisclar amb aquesta veu tan aguda que té, a saltar i donar cops de puny a l'aire. El vailet frena de cop en sentir-lo i comença a riure com un esperitat. Ai, que se'ns ha tornat ximplet! La Jana s'acosta al Biel i li venta un clatellot que el calla de cop. També el vailet es queda mut; deu pensar que serà el següent en rebre. La Bruna ja no entén res. Què té aquest indret, que els ha trastocat a tots?

És estrany, mai no havien conegut un lloc així, una muntanya verda verda, emboirada, que tot i el fred climàtic desprèn una escalfor inusitada, estranya, agradable, alegre. Un indret gran, tot de pedra, on no sembla que hi visqui ningú malgrat estar prou ben conservat. A la Jana li manca una mica d'aigua, però tot i així, la seva ment infantiloide no pot evitar imaginar-se històries fantàstiques. 


Continuarà... dilluns vinent...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada