dilluns, 23 de juliol de 2012

Escac

No entenc la nit. No entenc el dia. No entenc aquest jo que m'oprimeix. No entenc aquest jo i m'obsedeix. Vagarejo la ciutat com una autòmata. A la recerca de... de què? Del meu jo perdut? Trepitjo carrers. Albiro cels. Obro calaixos i armaris. Airejo els draps. Bruts i nets. Res. El meu jo no hi és. M'identifico amb res. Em sé despersonalitzada. Anhelo solidesa. Trobo dispersió. A la fi la llibreria. Què hi busco? Tan se val. Un llibre. Lletres impreses que em diguin. Tresors compartits de vides quotidianes. Històries de fantasia que m'obrin horitzons. Obro un llibre. Cares a la finestra, 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX. Montserrat Abelló les tradueix. Me les diu. Em diu. May Sarton. "Ara esdevinc jo mateixa":

Ara esdevinc jo mateixa. M'ha calgut
temps, molts anys i llocs:
He estat dissolta i trasbalsada,
he dut la cara d'altra gent,
he corregut embogida, com si el Temps hi fos,
terrible i vell, i m'avisés a crits:
"Afanya't, o et moriràs abans de..."
(Què? Abans no arribi el matí?
O el final del poema sigui clar?
O l'amor segur dins la ciutat closa?)
Ara, ben quieta, ser aquí,
sentir el meu propi pes i densitat!
L'ombra negra sobre el paper
és la meva mà; l'ombra d'un mot,
mentre el pensament forma a qui el conforma,
cau pesant sobre la pàgina, se sent.
Tot es fusiona ara, s'amalgama
del desig a l'acció, de paraula a silenci,
la feina, l'amor, el temps i la cara
recollits en un sol gest
intens de créixer, com les plantes.
Tan lent com la fruita que madura,
fèrtil, despresa, i sempre consumida
cau però no exhaureix l'arrel,
perquè tot el poema sigui i doni,
creixi en mi per esdevenir cançó;
fet així i així arrelat per amor.
Ara hi ha temps i el Temps és jove.
Oh, en aquesta hora única visc
tota jo i no me'n moc.
Jo, la perseguida que embogida corria,
Para't, para't i atura el sol!

No us ha passat mai que un poema, una narració, una frase, us ha revelat la veritat que no trobàveu i us ha fet escac a l'interior?

With freedom, books, flowers, and the moon, who could not be happy?"
Oscar Wilde

dilluns, 9 de juliol de 2012

Cansament


dibuixo
un somriure
al rostre
cansat
de tant patir
i el cos
respira
vida

dilluns, 2 de juliol de 2012

Una espia a la casa de l'amor

Ja fa setmanes que vaig acabar de llegir-me Una espia a la casa de l'amor, d'Anaïs Nin. I reconec que em va costar. Em produïa una sensació estranya que anava de l'atracció més absoluta per la poètica de la narrativa fins al rebuig més absolut a la protagonista. Em costa molt d'explicar-vos la sensació. De decidir si el llibre m'ha agradat o no. Imagino que la resposta seria sí i no. La història, la narració, no m'ha captivat. No és cap judici racional ni literari, és una sensació i com a tal, totalment subjectiva. Però en canvi, el continent, a diferència del contingut, és per a mi immillorable. L'escriptura és plena de passatges d'una poètica sublim que has de llegir i rellegir. I imagino que aquesta ha estat l'atracció que m'ha dut a no parar fins arribar al final. Ara, passades les setmanes, d'aquesta lectura me'n queda un gust dolç, d'una dolçor plena d'altibaixos, com els de la protagonista.

La protagonista. La Sabina. Una dona exhibicionista, aparentment trencadissa, infeliç i insatisfeta, que viu en l'engany permanent i en una recerca constant de la felicitat a través de les múltiples relacions. Imagina una altra vida, i la viu, en paral·lel a l'aparent estabilitat al costat de l'Alan. Seductora incansable, arriba a ser feliç?

Si no l'heu llegit, feu-ho i dieu-me què us sembla. I si ja ho heu fet, em deixeu un comentari amb la vostra opinió?

Jo, per atraure a qui no hagi obert el llibre, com sempre, us en deixo alguns passatges que m'han meravellat (i n'he hagut de fer selecció perquè posar-los tots hauria convertit el post en inacabable!):

"Vestida de vermell i de plata, la dona evocava els sons i la imatgeria dels cotxes de bombers que sortien rabents als carrers de Nova York i feien botar els cors amb el gong violent de la catàstrofe; tota vestida de vermell i de plata, el vermell escopetejat i la plata que li tallava un camí sobre la carn. La primera vegada que la va veure va tenir una sensació: cremarà tot!"
"Abans de despertar-se, els ulls foscos de la Sabina emetien la llum dura de les pedres precioses a través d'una escletxa entre les parpelles, beril verd i lluent, encara sense l'escalfor de l'estat febril."
"Secretament, la Sabina desitjava que li digués alguna cosa que fongués el seu nucli sensual infungible, que la fes respondre, que fos capaç de vèncer la seva resistència."
"Als setze anys, la Sabina prenia la lluna, en primer lloc perquè tothom prenia el sol, i després, ho reconeixia, perquè li havien dit que era perillós. No se'n coneixien els efectes, d'aquests banys de lluna, però s'insinuava que devia ser el contrari de l'efecte del sol."
"A dins hi duia les llavors de moltes vides, de molts llocs, de moltes dones, i els rajos de la lluna les fecundaven perquè provenien de la nit sense límits que normalment només percebem en somnis, i les llavors contenien arrels que buscaven totes les magnificiències del passat, que transmetien els rics sediments al present, que els projectaven cap al futur."
"Les notes modèliques venien carregades com una caravana d'epècies, mitres d'or, cimboris i calzes que duien missatges de delit que li feien córrer la mel per les cuixes, que erigien minarets sensuals als cossos dels homes quan s'estiraven plans a la sorra."
"Era el moment de l'ecncesa dels llums nocturns i en aquella hora la Sabina se sentia com la ciutat, com si li encenguessin tots els llums a la vegada i tot quedés intensament il·luminat. Tenia llum als cabells, als ulls, a les ungles, a les ondulacions del vestit lila que ara s'anava tornant negre."
"Absorbits pel telescopi, es van comportar com amics, van abandonar per un moment la tensió, els reptes i el continu burxar-se l'un a l'altre de la conquesta."
"Era aquest, el significat de la llibertat. No tenir lligams, dependències ni possibilitats de patiment. Va respirar fondo i va tenir la sensació que aquella font de plaer que havia trobat era definitiva."

"(...) tenia els llavis molsuts, d'una plenitud regular, generosos però fermament dibuixats, i els posava com si fossin una ofrena de fruita."

"Els seus avions no eren diferents de les relacions d'ella, que li servien per buscar altres terres, cares desconegudes, una disposició d'ànim oblidadissa, la fantasia i els contes de fades."

"La Sabina era filla del delit"