dimarts, 15 de setembre de 2009

Per Sant Jordi... nou llibre

Suem per fondre el gel que ens encuirassa. Suem en abraçar la nit. Suem en allunyar els mals pensaments. Ens esforcem, gaudim, patim, ens relacionem, creiem, ens malfiem, ens enfonsem, revivim. Ens tanquem per tornar a obrir-nos. Entrenem el cor. I el cervell.





Sant Jordi 2009. Dia màgic de llibres i roses. Roses vermelles d'amor. Però plenes de punxes, de dolor. Com Suem. Suem. Una obra acabada fa temps. Guardada en un calaix. Reposada.

Suem neix de la necessitat d'explicar una part indestriable del nostre viure. D'explicar allò públic que hi ha en nosaltres i es barreja amb un sentir molt íntim.

Sentiments, emocions, necessitats d'un viure en societat que a vegades no ens deixa ser, que a vegades ens complica l'existència. Un viure en societat sense el qual no ens podem sentir mai satisfets, satisfetes.


Suem és com el camí de l'inca al Machu Pichu. Demana un esforç gairebé sobrehumà. Exigeix treure forces que no sabia que tinguessis. Fascina pensar com aquelles persones van arribar-hi i fer aquella meravella.

L'esforç compensa. El plaer de l'arribada. Aconseguir l'objectiu. La visió d'aquell espectacle. Bell. Impressionant. Que se t'endú. T'omple. Les venes a punt d'esclatar. Per l'esforç. Per la bellesa. Pel plaer.

Això és Suem. Esforç i plaer.



PD: Suem es va acabar al Machu Pichu. A 2438 metres. Entre núvols i boira i màgia.

dilluns, 14 de setembre de 2009

Els poemes dits


Un poema no acaba fins que no és llegit. Fins que no és dit. Un poema acaba quan les sensacions, les emocions i les paraules passen pel sedàs de qui el llegeix, de qui l'escolta. El cos tritura els inputs de les paraules negres i omple els blancs amb l'experiència pròpia. Es forma un garbuix al cos, al cor i al cap de qui llegeix o escolta el poema. I esclata en un somriure. De complicitat. De plaer. De companyonia. I acaba amb la certesa que la soledat és aparent i els sentiments comuns. Només cal un poema. Llegit. O millor encara, dit. I per tant interpretat, matisat, dirigit, però mai tancat. Es clou al cos de qui l'escolta. A cau d'orella o amplificat. En la intimitat o en lectura col·lectiva. Però sempre transportat d'autora a lector. El poema dit, recitat. Explosió d'emocions i sentiments. Acaba? O tot just comença a viure?



Alguns recitals que he fet fins al moment de començar aquest bloc:

- Recital amb Montserrat Abelló. 17 de gener de 2007. Ateneu Popular de 9 Barris, Barcelona
Llegeix la notícia
- Recital col·lectiu
Ara. 2 de juny de 2006. El Local, Barcelona
- Recital col·lectiu: Poesia feminista catalana del segle XX. 28 d’octubre de 2005, Ateneu Popular de 9 Barris, Barcelona
- Recital Nua, Ateneu Popular de 9 Barris de Barcelona, 27 de maig de 2005
- Presentació del llibre L’illa de la flor. Barcelona, 29 de juny de 2004, Jardí de l’Ateneu Barcelonès
- Presentació del llibre L’illa de la flor: Reus, 22 de juny del 2004, Centre de Lectura

diumenge, 13 de setembre de 2009

l'illa de la flor, a Barcelona

El Jardí Romàntic de l'Ateneu Barcelonès acull la presentació del llibre editat per Arola Editors, l'illa de la flor.
29 de juny de 2004
La màgia d'aquest espai atípic del centre de Barcelona s'omple de poesia, pintura i multimèdia.





l'illa de la flor, a Reus

22 de juny de 2004
Cafè del Centre de Lectura
Reus
Presentació de l'illa de la flor






l'illa de la flor, el llibre


Quan les venes esclaten, el cor glateix i el cervell es dispara. Quan dins nostre un garbuix de sentiments i idees lluita per sortir. Quan perdem la por i ens obrim al món. Quan no hi ha demà sense disparar el que duem a dintre... comença l'acte creatiu. Ens deixem fluir i viuen els poemes. Ens alliberem del dolor i la tendresa en compartir-les amb el full en blanc.

Quan les venes esclaten, els poemes agafen forma i cos, són matèria feta de l'aire que respirem. Comença el camí tortuós de saber què volem dir. El poema ens revelarà el nostre interior. El poema: el nostre món entre els marges del full en blanc; el nostre món: lletres negres que taquen la virginitat papírica.

Quan les venes han esclatat i són ben buides, s'imposa el repòs i la recuperació. També el poema necessita descansar per créixer. Sols amb el temps podrem entendre i reviure el que hem plasmat al paper. El poema prendrà volada, serà dit i llegit.... i deixarà de ser nostre; aleshores perdrem tota exclusivitat de sentir, de veure i creure.



L'any 2004 arriba la primera publicació editada en paper: l'illa de la flor. Un llibre a tres mans que conté poesia, pintura i multimèdia.


El llibre s'obre per dues cares: "del traç a la ploma", on els quadres han inspirat els poemes; "de la ploma al traç", on els poemes han inspirat els quadres. I al mig, un cd multimèdia per tal que cadascú pugui crear-se la seva pròpia illa de la flor.

Em plou el cor, llibre digital

És l'any 2003 quan em decideixo a publicar una primera obra literària.

Després d'anys d'escriure notícies, articles i reportatges en mitjans escrits; d'explicar històries a la ràdio; d'endinsar-me en el periodisme electrònic. Després de temps i temps escrivint literatura en la intimitat, surt a la llum Em plou el cor, un poemari digital que et pots descarregar de la següent adreça:

· Em plou el cor


Em plou el cor és, sens dubte, allò que tots hem viscut i vivim, allò que totes sentim. En algun moment de la vida. I ens fa morir. I ens fa viure.