dilluns, 14 de setembre de 2009

Els poemes dits


Un poema no acaba fins que no és llegit. Fins que no és dit. Un poema acaba quan les sensacions, les emocions i les paraules passen pel sedàs de qui el llegeix, de qui l'escolta. El cos tritura els inputs de les paraules negres i omple els blancs amb l'experiència pròpia. Es forma un garbuix al cos, al cor i al cap de qui llegeix o escolta el poema. I esclata en un somriure. De complicitat. De plaer. De companyonia. I acaba amb la certesa que la soledat és aparent i els sentiments comuns. Només cal un poema. Llegit. O millor encara, dit. I per tant interpretat, matisat, dirigit, però mai tancat. Es clou al cos de qui l'escolta. A cau d'orella o amplificat. En la intimitat o en lectura col·lectiva. Però sempre transportat d'autora a lector. El poema dit, recitat. Explosió d'emocions i sentiments. Acaba? O tot just comença a viure?



Alguns recitals que he fet fins al moment de començar aquest bloc:

- Recital amb Montserrat Abelló. 17 de gener de 2007. Ateneu Popular de 9 Barris, Barcelona
Llegeix la notícia
- Recital col·lectiu
Ara. 2 de juny de 2006. El Local, Barcelona
- Recital col·lectiu: Poesia feminista catalana del segle XX. 28 d’octubre de 2005, Ateneu Popular de 9 Barris, Barcelona
- Recital Nua, Ateneu Popular de 9 Barris de Barcelona, 27 de maig de 2005
- Presentació del llibre L’illa de la flor. Barcelona, 29 de juny de 2004, Jardí de l’Ateneu Barcelonès
- Presentació del llibre L’illa de la flor: Reus, 22 de juny del 2004, Centre de Lectura

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada