dilluns, 29 de novembre del 2010

La biblioteca dels llibres perduts

Us deixo aquí el que ha estat l'inici d'un porjecte frustat de literatura col·laborativa a través del web de Popubooks. Volia fer el primer popubook en català, però no me n'he sortit, què hi farem! No sé si perquè no ha agradat la història, perquè ningú s'està per històries en això d'escriure en llibres que no són propis o si era massa demanar de crear un llibre en català on tots són en anglès o castellà... :(

Sigui com sigui, m'agrada la història que havia començat a crear, i per ella mateixa ja funciona, així que us la deixo aquí. I si algú, per aquelles casualitats de la vida, a sobre la vol continuar amb missatges al post, doncs ja seria increíble!

Aquí va la síntesi:

La biblioteca dels llibres perduts protagonitza la nostra història. M'ajudeu a trobar les paraules i la literatura?


I el conte:

- Perdoni, voldria un llibre
- El seu nom, si us plau?
- Tablet
- Ja em disculparà, és masculí o femení?
- Com vostè vulgui, em deixo personalitzar fàcilment

Estranyat per la resposta, el bibliotecari es va quedar pensatiu. És interessant, això de poder-te personalitzar, va pensar.

- Perdoni, i el meu llibre?
- És clar, excusi'm, m'havia distret
- Quin llibre vol? en tenim milers
- Jo també en tenia milers, però se m'han esborrat. No ho sé pas,voldria començar per un que m'ajudi a trobar les paraules perdudes. Ara no sóc més que un pobre full en blanc, i no es pot ni imaginar com n'és de dur... no sé per on començar.

El pobre bibliotecari suava tinta, no entenia res de res, un llibre es podia extraviar, però no esborrar, i menys encara milers de llibres! Si a les biblioteques n'hi ha...

- Si li sembla podem començar per un clàssic infantil de gran qualitat: Alícia. De ben segur que l'ajudarà a recuperar aquests moments literaris perduts.
- Fantàstic! Disculpi de nou, em podria asseure en algun d'aquests llocs? No vinc de gaire lluny però els carrers no estan adequats per a les meves necessitats i amb tants salts com he hagut de fer i tants obstacles com he hagut d'esquivar, tinc el plasma una mica tocat.
- És clar, només faltaria. Aquests llocs són reservats per als nostres lectors i lectores.
- Llocs reservats només per a llegir?
- I estudiar. És clar, això és una biblioteca estimat. O estimada.
- Sense paraules no sóc ningú...




diumenge, 21 de novembre del 2010

sorbet
de gerds
gelat
plasma
al cor
que mitiga
el dolor
i perfuma
el caminar


dimecres, 17 de novembre del 2010

Contes infantils de Mercè Rodoreda

M'ha decebut. Em sap molt greu dir-ho perquè m'apassionen algunes novel·les de Mercè Rodoreda, però aquests quatre contes infantils em semblen d'allò més desafortunats. Sobretot, perquè una criatura no entén el llenguatge que s'hi utilitza. Ho sento, però no podem començar un conteper a infants així:

"Eren quatre minyons amb els quals ara farem coneixença. Es deien Panxona, Camosí, Pinyol i Rabassona. Vivien en una casa xica, fora poblat, enclotada en una vall tota gerdor."

No m'imagino llegint aquest inici a cap infant i esperant rebre la seva atenció. Ni ara, ni fa cinquanta anys.

D'altra banda, les històries, contràriament al que ens té acostumades la Rodoreda amb les seves novel·les, són d'una simplicitat que potser no cal, per molt que siguin per a infants.

En fi, que el contrast entre la dificultat lingüística i la simplicitat de la història a mi no m'ha convençut. Però només és una opinió. I d'algú que ho ha llegit quasi tot de la Rodoreda amb devoció!




divendres, 12 de novembre del 2010

Instants 5

Triturem l'escena. Allunyem el record. I alcem un vol plàcid de tendres silencis


dimarts, 9 de novembre del 2010

necessito
protegir
la nit
del malson


enfonso
el cap
al pol
de l’esperança




dimarts, 2 de novembre del 2010

La bellesa del diable amb mots d'argent

Què voleu que us digui, ho he de confessar, no sé si m'ha atrapat més la història o l'escriptura en llegir aquest llibre. S'agraeix tant la riquesa de llenguatge i, sobretot, d'imatges fabuloses, que a vegades, almenys a mi, el que menys em preocupava era el que m'explicava. És una d'aquelles sensacions que només pots experimentar amb els i les grans escriptors i escriptores. Una sensació que he tingut abans, per exemple, llegint Monika Zgustova.

Definitivament, hi ha llibres que dóna gust llegir-los. I et sap greu anar avançant pàgines perquè et quedaries penjada en cada mot, en cada imatge. Aquest n'és un d'ells. Un d'aquells que et recorden que encara et queda molt camí per recórrer, molt per aprendre, en aquest ofici d'escriure. Les descripcions magistrals de personatges, llocs i ambients ens obren els sentits a una pel·lícula que veiem amb claredat.

Alguns exemples:

Un de curt, clar i contundent quan en un moment determinat llegim:
Hi havíeu pensat mai, en aquesta imatge? Jo no.
"I jo, mossegant-me l'ànima"
I una descripció d'aquelles que rellegiries i rellegiries fins a la sacietat:


"La tarda tot ho confón. Ara és aquesta mitja calima que desdibuixa els tons, mentre les pecs de la maqueta se solden les unes amb les altres. És el preludi de la nit que ho absorbeix tot, ho allunya. Però avui no em rendiré fàcilment. Es podrà fer fosc i continuaré mirant amb els ulls de dins. No m'importa que aquest cel ja no recordi el de la primera vegada que ella va ser aquí. Encara la veuré embadocada al vidre, i les seves mans que tenen por de fracassar."
I què dir de la història que ens explica Isidre Grau? Passions destructives que ens atrapen i porten fins l'abisme més esfereïdor...

En resum, es tracta d'una novel·la molt recomanable si us agrada assaborir el llenguatge: Isidre Grau, La bellesa del diable, Columna, 2010.