dimecres, 2 de novembre de 2011

Embruix en colors [capítol 18è i darrer ]

[Llegeix els capítols anteriors clicant aquí, i visualitza l'àlbum de fotos de la 3a etapa aquí o bé al costat del post en les imatges que van passant]


...doncs quan acaba, obren els ulls i es veuen tots quatre asseguts en una mena de mur vora mar. El clima ha canviat, molt. Ara l'ambient és espès, humit i xafogós, i es respira en l'ambient una escalfor rítmica que no saben identificar. Es giren i veuen una parella mulata ballant al ritme d'un guaguancó. Sembla que hi ha una festa per aquí a prop, perquè la música se sent sense interrupcions. I ja tenim el nostre vailet que s'hi encamina seguint el ritme amb força salero! Ai, que ens haurà sortit ballador. La comitiva el segueix, i efectivament es troben enmig d'una festa d'envelat a l'aire lliure, amb gent de totes les edats ballant i rient. I el vailet que no para de somriure. I que comença a moure el cos, i té ritme! Sembla ben bé que hagi sortit del seu ensomniament. Poc a poc es va endinsant en la festa. La Bruna no li treu l'ull de sobre.  La Jana està fascinada amb tants colors i amplis somriures. I el Biel es troba, un cop més, en la seva salsa entre tanta gent, gots, plats i menjar, i en va fent una darrera l'altra. En un moment donat, no sap com ni per què, la Bruna s'adona ni l'un ni l'altra no esquiven la gent; sembla com si hi passessin a través... Que és estrany... No se n'havia adonat fins ara... I ellla? Fa la prova i també! Que fort, ara resulta que els follets, les fades i ella mateixa són eteris? Vol fer la prova amb el vailet i l'empeny, però ell sí que xoca amb la persona de davant; es gira i la mira amb reprovació. El vailet comença a parlar amb un senyor gran que està tocant el saxo; la conversa és animada. I sembla que el vailet assenyali l'instrument. Que vol aprendre a tocar-lo? Sembla que sí, tot i que no ho veu massa clar. L'home li ofereix, ell es resisteix, però el vell insisteix i finalment el noi bufa el saxo. Si en sap i tot! Sembla que ho fa bé, perquè l'orquestra calla i tothom l'escolta. Ai caram, si ara resultarà que l'únic que necessitava aquest noi era un instrument i públic!



Ja duen més de dues hores en aquesta festa i amb el vailet més feliç que unes pasques entre instruments i aplaudiments, quan comença a fosquejar i la Bruna decideix que és hora de marxar i trobar un recer on passar la nit. Recull en Biel i la Jana i van a buscar el vailet. La Bruna s'hi acosta i li parla, pero ell ni la mira! És el mateix que li ha passat amb els nois que hi havia amb els lleons, amb la dona del mercat... Amb tothom de fet.., per què no la veuen? D'acord, només els podia veure el vailet, l'han acompanyat gràcies a la seva imaginació, però i ara per què no els veu ell tampoc? Que ja no els vol per amics? Amb la música s'ha "curat" de la seva tristesa i ja té nous amics que li agraden més? No hi ha dret! Ara què serà d'ells?! La Bruna fa un nou intent, fins i tot convenç els altres dos per esperar pacientment, en algun moment s'acabarà la música i el vailet es cansarà del saxo. Però aquest moment no sembla arribar mai més. De cop, el vailet se'n va amb el vell que li ha deixat el saxo... oblidant-se completament d'ells!!! Com pot ser tan egoista? Com se'n pot haver oblidat, amb tantes aventures com han passat junts! No s'ho poden creure. Estan estupefactes, es queden tots tres parats, sense dir res; ara són ells que viuen en el seu interior, amb una barreja d'indignació i tristesa molt gran... 


... de sobte, senten com si la lluna els cridés, i la segueixen sense saber ben bé per què. I vet-ho aquí que els du fins on és el vailet, que els espera amb un somriure d'orella a orella en una habitació humil però d'allò més acollidora.







Seguiran sempre junts?



La veritat és que ni nosaltres ni ningú no ho sap. Però volem pensar que sí, que tots quatre continuaran teixint aquesta complicitat feta d'imaginació i de somnis i que el vailet no la perdrà mai, ni en fer-se gran. El cert, però, és que dependrà de la imaginació de cadascú de nosaltres, el final d'aquesta història...




2 comentaris:

  1. Embruixades ens hem quedat, Iolanda! I ara cap a Perú? Quines fotografies més boniques!

    ResponElimina
  2. Gràcies Maite! I quant a les fotos... És que Perú és espectacular!

    ResponElimina