[Si no has llegit el capítol 1, clica aquí sinó, continua llegint...]
Pot morir la Bruna? Si fins i tot el cel s'obre per a rendir-se als seus peus! Involuntàriament, sense pensar-ho, sense desig; simplement esclata i no hi ha sol ni lluna ni astre que ho pugui evitar. Aquest és el seu secret.
Pràctica, pragmàtica i resolutiva. Intel·ligent? Desperta, perspicaç, viva, no es doblega davant de cap problema, ans el contrari, els afronta amb una resolució tan descarada que hi ha qui diu que els problemes fugen amb la cua entre cames davant de tanta seguretat, fermesa i, per què no dir-ho, pocs escrúpols.
Diuen que la Bruna va néixer un dia de molta calor en algun país del tròpic. La seva mare va patir tant en el part, per engendrar aquella criatura feroç i ferotge, que la nena va sortir en un mar de sang i llàgrimes, presagi del que havia de ser la seva vida, segons les velles del poble. El seu primer plor va ser al ventre matern, quan maldava per sortir i no podia. I conta la gent gran i sàvia que va néixer plorant, cridant i gemegant tant que se la sentia pertot, movent cametes i braços frenèticament mentre intentava sortir per veure la llum. Com no podia ser d'altra manera, va néixer una nit de lluna plena, a l'hora de les bruixes, els llops i les princeses amb sabatetes de vidre. Però ella no en tenia, de sabates, perquè naixia en una casa de fusta i palla on ja ploraven set marrecs, tot nois, i el pare feble i gandul maldava per alimentar-los entre els crits d'una mare malcarada i freda.
Va ser la serventa de la casa, revolucionària, indòcil, però irremeiablement cuidadora de germans, pares i llar. Diuen que va ser aquest destí cruel i inalterable que la va obligar a ser una nena forta i viva. Però tot això ningú no ho sap del cert. On comença la llegenda, i on acaba la realitat, forma part de l'enigma de la Bruna.
La Bruna, tota màgia i misteri. Quin paper hi juga, aquest personatge tèrbol i passional en la nostra història?
En Biel, diminut, llarg i arrugat. Invisible. Omnipresent i hiperactiu. Un cul d'en Jaumet burleta i descarat, admirador de Peter Pan. Incapaç d'estar sol. Sempre lligat a una criatura o a algun adult que no vol créixer. S’hi aferra amb una vitalitat latent, malaltissa, i no se'n separa ni en els moments més íntims; es converteix en una ombra present, activa, insistent i malcarada que requereix sempre atenció, ser el protagonista de la història. Els estudiosos no acaben de posar-se d'acord en el perquè d'aquesta dependència; curiosament, però, mai ningú no s'ha queixat d'ell. No sembla que aquest amic o amiga que té -perquè això sí que ho podem afirmar, en Biel és home d'una sola amistat, la persona més fidel que mai hagueu pogut conèixer- doncs us deia que no sembla pas que els amics que en Biel ha tingut al llarg dels anys s'hagin molestat en cap moment per la seva presència persistent. És ben estrany. Imagineu-vos un moment ben íntim, un d'aquells que no voleu que ningú us vegi o que voleu compartir només amb qui us vingui de gust. Doncs imagineu-vos de tenir en Biel allà. I no com a mer observador, que ell sempre hi ha de posar cullerada! Doncs mai ningú no se n'ha queixat!
De la seva edat en sabem ben poc; la seva fesomia no ens ajuda gaire, i el seu caràcter... ai el caràcter! Com veureu, ens distorsiona més que no pas una altra cosa en aquest intent frustrat –ara ja ho podem dir- de posar-li anys amb la mínima certesa d'aproximar-nos a la realitat. En Biel és arrugat com un vell, però trapella i diminut com un bebè; intel•ligent i astut com un adult, però malcarat i capritxós com una criatura consentida. Si bé no brilla per la seva intel•ligència, destaca per ser una persona viva, desperta, que fuig dels problemes perquè no l’interessen; només viu per jugar, riure, divertir-se i punxar els altres.
Hem sabut que un cop va posar en evidència una àvia.
Pot morir la Bruna? Si fins i tot el cel s'obre per a rendir-se als seus peus! Involuntàriament, sense pensar-ho, sense desig; simplement esclata i no hi ha sol ni lluna ni astre que ho pugui evitar. Aquest és el seu secret.
Pràctica, pragmàtica i resolutiva. Intel·ligent? Desperta, perspicaç, viva, no es doblega davant de cap problema, ans el contrari, els afronta amb una resolució tan descarada que hi ha qui diu que els problemes fugen amb la cua entre cames davant de tanta seguretat, fermesa i, per què no dir-ho, pocs escrúpols.
Diuen que la Bruna va néixer un dia de molta calor en algun país del tròpic. La seva mare va patir tant en el part, per engendrar aquella criatura feroç i ferotge, que la nena va sortir en un mar de sang i llàgrimes, presagi del que havia de ser la seva vida, segons les velles del poble. El seu primer plor va ser al ventre matern, quan maldava per sortir i no podia. I conta la gent gran i sàvia que va néixer plorant, cridant i gemegant tant que se la sentia pertot, movent cametes i braços frenèticament mentre intentava sortir per veure la llum. Com no podia ser d'altra manera, va néixer una nit de lluna plena, a l'hora de les bruixes, els llops i les princeses amb sabatetes de vidre. Però ella no en tenia, de sabates, perquè naixia en una casa de fusta i palla on ja ploraven set marrecs, tot nois, i el pare feble i gandul maldava per alimentar-los entre els crits d'una mare malcarada i freda.
Va ser la serventa de la casa, revolucionària, indòcil, però irremeiablement cuidadora de germans, pares i llar. Diuen que va ser aquest destí cruel i inalterable que la va obligar a ser una nena forta i viva. Però tot això ningú no ho sap del cert. On comença la llegenda, i on acaba la realitat, forma part de l'enigma de la Bruna.
La Bruna, tota màgia i misteri. Quin paper hi juga, aquest personatge tèrbol i passional en la nostra història?
En Biel, diminut, llarg i arrugat. Invisible. Omnipresent i hiperactiu. Un cul d'en Jaumet burleta i descarat, admirador de Peter Pan. Incapaç d'estar sol. Sempre lligat a una criatura o a algun adult que no vol créixer. S’hi aferra amb una vitalitat latent, malaltissa, i no se'n separa ni en els moments més íntims; es converteix en una ombra present, activa, insistent i malcarada que requereix sempre atenció, ser el protagonista de la història. Els estudiosos no acaben de posar-se d'acord en el perquè d'aquesta dependència; curiosament, però, mai ningú no s'ha queixat d'ell. No sembla que aquest amic o amiga que té -perquè això sí que ho podem afirmar, en Biel és home d'una sola amistat, la persona més fidel que mai hagueu pogut conèixer- doncs us deia que no sembla pas que els amics que en Biel ha tingut al llarg dels anys s'hagin molestat en cap moment per la seva presència persistent. És ben estrany. Imagineu-vos un moment ben íntim, un d'aquells que no voleu que ningú us vegi o que voleu compartir només amb qui us vingui de gust. Doncs imagineu-vos de tenir en Biel allà. I no com a mer observador, que ell sempre hi ha de posar cullerada! Doncs mai ningú no se n'ha queixat!
De la seva edat en sabem ben poc; la seva fesomia no ens ajuda gaire, i el seu caràcter... ai el caràcter! Com veureu, ens distorsiona més que no pas una altra cosa en aquest intent frustrat –ara ja ho podem dir- de posar-li anys amb la mínima certesa d'aproximar-nos a la realitat. En Biel és arrugat com un vell, però trapella i diminut com un bebè; intel•ligent i astut com un adult, però malcarat i capritxós com una criatura consentida. Si bé no brilla per la seva intel•ligència, destaca per ser una persona viva, desperta, que fuig dels problemes perquè no l’interessen; només viu per jugar, riure, divertir-se i punxar els altres.
Hem sabut que un cop va posar en evidència una àvia.
Continuarà... dilluns vinent...
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada