dilluns, 20 de juny de 2011

Embruix en colors [capítol 3]

[Llegeix els capítols anteriors clicant aquí ]

La pobra àvia era al parc amb la néta; en Biel hi havia acompanyat el seu amic, que en aquell moment era un adolescent d'hormones alterades. S'avorria perquè el xaval estava assegut en un banc parlant grollerament de futbol amb uns amics. La situació no donava per gaires tripijocs. Així que el nostre heroi va decidir que es distrauria una estona. Diminut com és, se'n va anar sota un banc, es va amagar entre les faldilles de la vella i... Imagineu-vos-ho! Pobra dona, no sabia on posar-se ni com, no entenia què passava, el seu cos feia anys que no s'alterava d'aquella manera. Si fins i tot havia arribat a pensar que ja no era capaç de sentir-se...
Ai, en Biel. És tot un element! I quina és la seva especialitat? Enredar-ho tot i riure’s de tothom. Hores d'ara ja no us sobta, oi? Aquest serà el seu paper a la nostra història?

I la Jana?

La Jana és un d’aquests éssers delicats i sublims, romàntics fins a l’extrem més rosa de la pel·lícula; bondadosa i càndida fins a l’estupidesa més infantil. Trencadissa i etèria, creu en la bondat universal, no veu el mal ni el perill enlloc perquè no els concep com a reals. La Jana, feta d’amor, aigua i aire, vola en un món irreal de romanticisme i bellesa principesca. Llarga melena ondulada, rossa. Prima i esvelta, bonica i lluent com una estrella al firmament. La seva màgia consisteix en repartir amor, bondat i entesa entre aquells amb qui es relaciona.

Aquesta dona encisadora i jovenívola ha nascut i viu en un indret de somni, un castell vora un llac, amb prats verds i vegetació frondosa que no es marceix mai; envoltada de dones d’una bellesa excepcional, com ella, refinades i cultes, que passen el dia interpretant música, llegint, recitant i tenint cura del seu cos. La cultura i la bellesa són la seva religió més sagrada. La Jana coneix Plató i Goethe, Homer i Sthendal; cap escriptor de renom, cap pintor, cap músic clàssic s’escapa del seu coneixement més profund. Però no és intel•ligent; de fet, té un cervell de mosquit. I com ja us podeu imaginar en aquestes alçades de la història, tampoc en sabem l’edat; com en el cas dels altres dos protagonistes, la fesomia, el caràcter i l’entorn de la Jana ens despisten d’allò més, semblen anclats en un món que es resisteix a envellir.

La Jana. Tan dolça com és i una vegada va deixar anar la voluptuosa llengua viperina que posseeix, segons sembla. Imagineu-vos la situació. La bella princeseta es trobava a la vora del llac, tota sola, llegint, quan de sobte va aparèixer un nen. Fascinada la criatura davant de tanta bellesa, no va saber fer altra cosa que quedar-se davant la dona embadocat, quasi babejant. I la Jana, fina com la seda, no podia permetre que algú la mirés d’aquella manera tan vulgar. De manera que va descarregar en la criatura tota la lletania que havia après en els llibres. Cinc minuts d’improperis que, no us penseu, no van treure el noi del seu encanteri. Per sort, venia el pare corrents a buscar-lo, que se li havia perdut la criatura. Així se l’enduria i la Jana tornaria a la seva carona angelical, pensareu. Doncs no, l’home no va poder fer més que imitar l’actitud del fill. La nostra princeseta estava a punt d’esclatar de tan ofesa com es trobava! I aquest cop els improperis ja no van ser fins, precisament. Si no volia ser grollera, diguem que li va sortir la jugada completament capgirada. Però la seva refinada educació no li permetien tal mundanitat i aviat va adonar-se de la seva actitud tan vil. Així que va proferir la mirada d’odi que més por us hagi fet mai a la parella de babaus, i va submergir-se a l’aigua, refugi de refresc.


Continuarà... dilluns vinent...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada