Contes de la lluna absent

"L'obra narrativa de Monika Zgustova -que ens porta de Praga a Nova York passant per París, Barcelona i Sarajevo- exerceix una peculiar fascinació sobre el lector. Sempre hi ha alguna cosa important que hi batega, però que no és dita. Els personatges, sovint entre un amor perdut i un amor trobat, busquen per damunt de tot que no se'ls escapi la vida. Llegir els Contes de la lluna absent és una manera de replicar a la fugacitat dels dies."

És el text que llegim a la contra. Hi estic totalment d'acord.


Em fascina la narrativa de Monika Zgustova, i una de les meves novel·les preferides és La dona dels cent somriures. Per això vaig agafar amb molta ànsia aquest recull de contes. Però ho he de reconèixer, al primer moment, no em va atrapar. És allò que moltes vegades, sinó sempre, el teu estat també influeix en la lectura. Ara bé, unes setmanes més tard vaig voler continuar el llibre on l'havia deixat; em resistia a aquell regust estrany provocat pel fet que no m'hagués despertat curiositat, per primer cop, una obra d'aquesta autora. I la sorpresa va ser molt agradable: em va enganxar, hi vaig entrar, em va fascinar tant com les tres novel·les, em va captar aquesta aparent senzillesa de les històries explicades amb una tendresa natural. I vaig haver de rellegir-la de nou, tot seguit, de la primera a la darrera pàgina un altre cop.

pou
al cor
glaç
a les mans
foc al cap

el gel
crema
i cau
a
l
p
o
u
deldesig

Instants 4

Perdo el jo diluït en un vaixell amarg que vola. Sento el fred del sol acaronar-me les entranyes. La nit resguardarà el somriure. I em retornarà el do d'obrir les mans per abraçar.

pau

a les mans

desídia

al cos

i el cap
alterat


bombolles
de sabó

curulles

de pedres
de riu

rebenten

en mi

Mujeres

Una descoberta de les que et deixen sense alè. Escriptura i il·lustració s'uneixen per oferir-nos un univers emocional que no per quotidià deixa de colpir-nos. De fet, potser és precisament, aquesta quotidianitat que ens arriba ben endins, amanida d'una bona dosi poètico-estètica.

"no sé qué haré de mayor

pero sé que siempre jugaré

porque los juegos

me los invento yo"

Així comença el llibre.

"creo

en

los

próximos

cinco

minutos"

I així acaba.

Entre l'un i l'altre, un seguit de reflexions-poemes-il·lustrats que no poden deixar-nos indiferents. Llegint-lo és impossible no identificar-se amb alguna, o més d'una, de les dones que hi prenen veu i vot, que decideixen i dubten, que somien i toquen de peus a terra.

Un llibre d'aquells per dur a sobre i obrir per la pàgina que l'atzar ens prepara i deixar-se endur per aquell missatge; o per buscar-hi aquella paraula que se t'ha quedat clavada al cor i defuig la sortida.

Reitero, tota una descoberta.

Mujeres, de Lola Roig i Toni Martínez, ed. thule, 2009

Alícia al país de les meravelles

Recuperant els clàssics... infantils?

Doncs a vegades et ve de gust. Almenys a mi. Amb gairebé 40 anys i no havia llegit mai el best seller de Lewis Carroll. Per què no, aprofitar que Tim Burton ens l'ha tornat a posar en primera plana per aprofitar l'ocasió.

El resultat? Enganxada. Sort que és curt! No podia deixar de llegir les aventures de la jove protagonista. Saber com seria de fantàstica i fabulosa la història que li succeiria en el capítol següent. És cert que se n'han fet pel·lícules i segurament tenim en ment algunes escenes, com les que tenen relació amb la reina de cors. Però és ben bé igual. No hi fa res, senzillament, desitges continuar llegint. O si més no, és el que m'ha passat a mi.

Recomano que ho proveu. I ja em direu si hi esteu d'acord.

situo

el nord

al centre
del desig

i elimino

l'estrés
del viure
quotidià

que ofega

lila
gris
ocre
em sento
el pols
perdono
el jo
allunyo
el dubte
ocre
gris
lila

Instants 3

Bufa el vent i un prat d'estrips morats s'alça ufà en el meu cos. En sego l'herba i la intensa olor a vida de les tiges m'esmola els narius i m'irrita la pell, massa fina, massa trista per tanta bellesa adolorida.

Sant Jordi a la ràdio

Quan has tingut una passió mai no desapareix del tot. Es queda allà, en un raconet, esperant poder tornar a treure el cap algun dia. És com un cuquet que creus que pots fer callar, dominar, perquè el veus petit, fràgil. Però la sorpresa ve quan t'adones que no és dòcil. I que de tant en tant s'entesta en remoure't les entranyes... Feia temps que no em posava darrera un micro. I fer-ho va ser un plaer. Més encara per parlar de l'ofici d'escriure i en bona companyia. A "80 grams de ràdio", a Ràdio Ciutat de Badalona.
El motiu? Sant Jordi. Un Sant Jordi ben especial i radiofònic perquè un altre programa de ràdio posava el meu nom en antena: "El violí vermell", de Catalunya Música.
Un Sant Jordi radiofònic i especial, que podeu escoltar si voleu:
- 80 grams de ràdio, Ràdio Ciutat de Badalona
- El violí vermell, Catalunya Música