dimarts, 10 de novembre de 2009

Des de Moçambic...

"Quan al món ja no hi havia tinta,
el poeta va fer servir la pròpia sang.
Com que no tenia paper,
va escriure damunt del propi cos.
Així va néixer la veu,
el riu ancorat en ell mateix.
Com la sang:
sense deu ni desembocadura"

Mia Couto, Un riu que es diu temps, una casa que es diu terra. Edicions 62

Senzillament, genial. Poesia i domini del llenguatge en una novel·la plena de sensibilitat ancestral. De la ploma d'un autor moçambiquès que ha estat, per a mi, tota una troballa.
Molt recomanable.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada