Recepta

L'arbre del cor

violeta

Fruit de la lectura de La gran fàbrica de les paraules, vaig demanar a les xarxes quins mots triaria cadascú si només pogués tenir-ne dos. Algunes persones em van respondre via facebook. He volgut retornar-los la generositat i agrair-los la participació amb aquesta història que avui no fa més que començar. Gràcies!

(Si vols seguir la història en tot detall i fins al final, et recomano de fer-ho a través de tuiter, des del meu compte (@iolandapamies ) i amb el hastag #violeta , per bé que també ho penjaré a facebook. I cada dimecres en aquest mateix post...)

-----------------------------------------------------------

Vénen bromes... núvols bruts, mals temps per a la lírica i els bons desitjos, trons que amaguen i capgiren els mots i tamisen els colors de carbó polsós... TENS alguna idea per a recuperar colors i paraules? M'ajudes a trobar-hi una solució?

glaç de foc

glaç

de foc

vidres

trencats

dins meu

em sagnen

Instants 12

L'aigua no plou avui, quan s'asseca l'alè del teu miratge.

1Q84

Murakami. 1Q84. Tres llibres en un. Pàgines i pàgines per desgranar la història. Poètica textual en alguns passatges i intriga mínima i suficient per enganxar-te en la lectura. Un llibre que ha tingut crítiques fabuloses i fins i tot s'ha comparat l'autor amb Dostoievski, però en la meva humil opinió, potser amb menys descripcions detallades també faríem.

No sóc fan desaforada de Murakami, ho reconec, tot i que ja he llegit unes quantes de les seves obres. l el problema és, penso, que em produeix aquella sensació de no acabar-hi d'entrar contrastada amb un voler-hi ser, amb un no poder-ne sortir, que m'obliga a llegir-lo i rellegir-lo. Què és? No sabria pas dir-vos-ho. No ho he pogut discernir. Potser aquesta màgia que traspuen els llibres en barrejar amb tanta naturalitat el món real i el fantàstic, en desdibuixar-ne les fronteres de tal manera que no sabem on som. Ens transporta, sí, no en tinc cap mena de dubte, però on? Potser és aquí on rau aquesta dualitat que em provoca: m'atrau no saber on sóc en cada moment, poder deixar volar la imaginació i acabar jo la història, però en alguns moments també em desespera, i per tant m'obliga a seguir devorant pàgines i pàgines per ubicar-me. I al final sempre em queda aquell sentiment de "vols dir que m'has situat del tot?".

No jutjo si això és bo o dolent. Simplement és així i em neguiteja aquest no saber. Jo continuaré llegint-lo, però vosaltres, si amb tant dubte com us expresso, en voleu un primer i petit tast abans d'endinsar-vos en els tres volums del llibre, us recomano que no deixeu de visitar el web oficial de Tusquets i que us perdeu per 1Q84... http://www.tusquetseditores.com/murakami/ 

I si us parlava al principi de la poètica del text... no puc evitar -com em passa sempre- de deixar-vos-en alguna mostra:

"La sensación era semejante a escuchar con atención una interminable tormenta de arena en Marte."

"Aunque debía de tener un rostro particular, de algún modo, los detalles de sus rasgos no calaban en la mente. En ese sentido, se parecía a un insecto ingeniosamente mimetizado. Cambiar de color y forma, integrarse en el paisaje, llamar la atención lo menos posible, ser recordada con dificultad; eso era lo que Aomame buscaba por encima de todo. Desde que era pequeña, se había ido protegiendo de esa manera."

"Se quedaría allí mientras pudiera permitírselo y trazaría una y otra vez con los dedos del corazón la escena que había contemplado aquella tarde."

"La Luna invernal de siempre. Fría, pálida, evocadora y repleta de enigmas que hundían sus raíces en un pasado remoto. Pendía del cielo callada, sin pestañear, como los ojos de los muertos."

"Al poco tiempo, una oscuridad sin márgenes descendió del techo y lo envolvió todo."

I com no podia ser d'altra manera, a 1Q84 també hi trobem diversos passatges amb reflexions sobre el fet d'escriure, un tema recurrent en Murakami:

"En la escritura, una de dos: o se nace con el don, o bien uno se deja la piel y se esfuerza para hacerse bueno."

"Ni él mismo sabía si deseaba ser escritor profesional. Tampoco sabía si tenía talento para escribir novelas. Lo único que sabía era que necesitaba escribir todos los días. Escribir era para él como respirar."

"Tu debes escribir aquello que se aferra en tu interior. Sabes que está oculto en lo hondo del agujero, pero si no sale al exterior, no hay forma de atraparlo. A eso me refería cuando te dije que era mejor que te tomaras tiempo."

"Cuando escribo sustituyo mediante las palabras la realidad que me rodea por algo que encuentro más natural. Es decir, reconstruyo. De ese modo confirmo que existo, sin duda, en ese mundo."

"Si en el cielo hubiera una sola luna, al lector no le sorprendería. ¿No te parece? Pero no creo que haya visto nunca dos lunas flotando en el cielo. Cuando en una novela se incluye algo que ningún lector ha visto en su vida, es necesario describirlo con todo detalle y precisión. Lo que se puede obviar, o lo que se tiene que obviar, es la descripción de cosas que el lector está harto de ver."

 Per acabar un dubte que comparteixo: 

 "¿Qué clase de realidad imita una metáfora?"

Jo no tinc clara la resposta, i vosaltres?

L'herbari de les fades

Silenci. La màgia de les fades ens pren. Acompanyem de la mà a Aleksandr Bogdanovitx. I ens endinsem al bosc de Brocelianda. Ens hi esperen éssers fabulosos que, si parem atenció i obrim els sentits, se'ns enduran enmig d'una follia plena de bellesa. Com al nostre botànic, protagonista d'aquesta fabulosa història... Hi entrem?

El botànic Aleksandr Bogdanovitx ha arribat al bosc per ordre de Rasputin. Ha de trobar l'elixir de la immortalitat. I el que hi descobrirà serà el secret més meravellós que mai hagués pogut imaginar: un món vegetal i animal diminut d'una bellesa extraordinària... Les fades existeixen! I aquest herbari, en forma de diari, ens les presenta una a una, sense estalviar-nos característiques, expressions ni moviments. Tot enmig d'un senzill però ben lligat entramat narratiu amb incògnita inclosa.

Benjamin Lacombe (un altre cop) i Sébastien Pérez són els autors d'aquesta petita joia, tot un delit per als sentits en qualsevol dels formats que la prengueu, sigui fullejant el conte en paper, explorant el digital des del vostre ipad o endinsant-vos en els vídeos de youtube. Si voleu tastar-lo, teniu diverses possibilitats. Podeu entrar al lloc web oficial de l'autor (http://www.benjaminlacombe.com/galerie_livre_f.html ), que us convida a fullejar el llibre i anar a l'itunes per descarregar-lo (això sí, us cal un compte de l'itunes francès per a comprar-lo), i explorar les possibilitats que us ofereix. Però si us interessa saber més sobre el procés de creació, us recomano el canal de youtube (http://www.youtube.com/user/benjaminlacombeoffic) on, en relació a L'herabri de les fades, podreu veure dos making off:

i aquí el segon...

"Aquest és un d’aquells llibres que des de la primera vegada que els tens a les mans, saps que es tracta d’un llibre especial, diferent. Això és el que em va passar amb aquest Herbari de les Fades, és un conte pensat per a grans lectors..."

Qui ho escriu és l'Elefant Trompeta i hi estic completament d'acord. Hem de reconèixer a Edelvives aquesta sensibilitat per a publicar obres de bellesa excepcional, com llegim al bloc de Crónicas literarias.

En definitiva, L'herbari de les fades és un altre d'aquests contes per compartir perquè si bé és dirigit al públic infantil, de ben segur que una certa guia adulta no els anirà malament... i de passada, adults i adultes del món, gaudim de la poètica dels contes! O dit d'una altra manera, "es un libro para niños, o dicho de mejor manera, para todo tipo de niños", com llegim a Niños y poetas.

Exploreu de gust!

Cirera

(nota: si el reps per correu-e, probablement no en vegis el format, et recomano d'entrar al web per assaborir el poema en la seva plenitud)

solitària en 

                l'aire

a r r e l o  en el           vent

mossego   

             l

             a 

             terra

i e_s-t/r\i·p|o el foc

m  '  e  n  d  i n  s  o     e  n    l  a     n  i t

per descobrir

el misteri

trobo el tresor 

jolalluna

brillo

necessito res

e s c l a t o

en pell

cirera

r

  e

g

    a

l

      i

m

         o

              
             i    
                    abraço      el              sol

Un poema per a Aayat

Amnistia Internacional du a terme una campanya d'allò més interessant: Aayat, els versos de la primavera. Si entreu al web la coneixereu i podreu participar-hi, però resumidament diríem que Aayat Al-Qormozi és una poetessa bahreiní a qui van condemnar a un any de presó, el juny de 2011, per llegir en públic un poema que començava amb els versos "Somos el pueblo que matará la humillación y asesinará la miseria, ¿no oyes sus gritos, sus alaridos?...".

La campanya consisteix en escriure un micropoema per a Aayat. Jo ja he escrit el meu i el penjo aquí revisat i amb imatge. T'animes a escriure el teu?

l'ombra allargada de l'amor

"Us diré una cosa pel que fa als contes.

No són un mer divertiment,

no us enganyeu.

Són tot allò que coneixem,

fixeu-vos-hi bé,

tot allò que coneixem

per combatre la malaltia i la mort.

Ben poca cosa tindreu si aneu mancats de contes."

Leslie M. Silko

Amb aquesta cita comença el segon llibre de la que s'ha venut com a trilogia de Mathias Malzieu. És una trilogia, sí? No he llegit encara el tercer llibre, Metamorfosi al cel, però no li veig jo massa correlació entre la primera obra, la Mecànica del cor i aquesta segona, l'ombra allargada de l'amor. Tan sols la intuïció que tenim diversos lectors i lectores que el petit Jack de la Mecànica és el monstre de l'ombra. I de dos elements que ja apareixien a la Mecànica del cor i tornem a trobar en aquesta obra, el rellotge i l'amor.

l'ombra allargada de l'amor és un d'aquests llibres que, al meu entendre, no deixa de sorprendre, per bé que no atrapa tothom per igual. Ben anclat en un món fantàstic i de conte, aquest cop la duresa del relat ens acompanya de principi a fi. La mort de la mare és el leit motif que porta el protagonista, Mathias, a desitjar entrar al món dels morts, de les ombres i els fantasmes. Des del primer dia de la defunció, se li apareix un gegant i li ofereix una ombra que l'haurà de protegir i ajudar. 

Es tracta d'una novel·la escrita, com la primera, en un llenguatge poètic que, malgrat tot, no ens endinsa en la història com passava en el primer llibre, penso. En aquest sentit, estic d'acord amb el comentari del bloc de El que llegeixo.Tot i així, la bellesa d'alguns passatges bé mereixen alguna cita: 

"Lisa llegeix dos poemes de la mare. Sembla un gerro ple d'aigua de llàgrimes. Veig com se li mouen les flors negres i verdes dels ulls, i sento espetegar les punxes que duu a la boca."

"La cuina era el seu taller, l'antre dels perfums i les fumeres. Muntava la clara a punt de neu amb un moviment suau del canell, com si repiqués un timbal. Quan preparava creps, semblava un discjòquei fent jocs de mans amb els fogons encesos i la paella calenta, com si posés l'altra cara d'un disc. Potser cuinava discos comestibles o creps que es podien sentir en el meu vell menja-discos taronja. Com n'eren, de bones... sonaven "crrrepitísssimes". Cruixien i esquitxaven oli i el polsim de neu que hi posava! Cuinava amb neu, n'estic segur, coïa la neu, muntava les clares a punt de neu, els fabricava els ous, i hi dipositava els seus secrets. Hi confiava la història de la seva vida."

"El cel sagna, la llum de la lluna irradia torrents elèctrics pel forat que han deixat els estels morts des de fa anys. El sacsejo, els estels cauen pertot infantant incendis i focs follets. Plouen estels, amics meus! Mireu-ho, ara el cel es transforma en un estel fugaç!" 

l'ombra allargada de l'amor, de Mathias Malzieu. Us el recomano? Doncs no sé massa què dir-vos... no tinc clar que la història faci justícia a la poètica del text... En tot cas, si el llegiu -o si l'heu llegit- m'agradaria que m'ho expliquessiu...

Per acabar, jo em quedo amb aquesta frase de Leslie M. Silko: "Ben poca cosa tindreu si aneu mancats de contes". Que llegiu i gaudiu dels contes!!!