dilluns, 4 de juliol del 2011

Embruix en colors [capítol 5]

[Llegeix els capítols anteriors clicant aquí ]

El vailet, de bon antuvi, sembla que no els veu, continua ben endinsat en la seva lectura, sense aixecar cap ni moure una pestanya. No els veu? O els ignora? Sospitem que és la primera opció. La Bruna és la primera a parlar, i, desconcertada com es troba per la situació, ho fa amb unes maneres poc refinades, de fet grolleres, que no agraden gens la Jana però fan riure de valent en Biel. És aquest riure histèric i histriònic que crida l'atenció del vailet. Aixeca el cap amb parsimònia i s'apuja les ulleres mig caigudes amb l'índex de la mà dreta; un cop les té a lloc, examina l'espai amb deteniment i, en no veure-hi ningú, continua el seu viatge. Aquesta actitud irrita la Bruna, posa de mal humor en Biel, i provoca que la Jana hagi d'exercir per primer cop les seves habilitats conciliadores i exhibir els seus encants més llefiscosos per a posar pau i tranquil·litat en el turment d'aquestes ànimes. El problema s’esdevé quan tan sols obté la burla de la dona i el riure mofeta del noi.
 
Ha calgut la intercessió màgica de l'arbre per tal que deixin de discutir entre ells i se centrin en la seva missió. Els seus tres mil anys de vida, juntament amb la veneració que li professa la gent del lloc, l'han convertit en un més dels seus déus ancestrals. La seva calma i savoir faire après en tants d'anys d’existència, han intercedit per a apaivagar els ànims d'aquestes criatures indòcils. Hores d'ara la Bruna, llesta i viva com un mono, ja és ben conscient de per a què es troba en aquest indret desconegut; ha d'ajudar aquest vailet de món interior a sortir del seu capteniment. És clar que tots tres hi han anat cridats pel mateix motiu, no es tracta, doncs, de desaprofitar l'ocasió de sumar esforços i treballar menys, però està clar que amb aquests dos encanteris no es pot arribar enlloc. Per això mateix la Bruna es decideix a agafar les regnes de la missió. Ella comandarà el trio amb destresa i en un tres i no res tindran la feina feta.

Com veureu, no tot seran faves comptades, com ella s'espera. De bon antuvi, els seus futurs companys de viatge no es deixen convèncer així com així, però en places pitjors ha hagut de lluitar. Una altra qüestió és què passarà en el dia a dia. Els nostres protagonistes, tan diferents entre ells com la nit i el dia, com el sucre i la sal, com el camp cultivat i fèrtil i la terra erma, no seran fàcils de domar.

Quan ha obtingut el beneplàcit dels seus acompanyants per a comandar la missió, la Bruna s'ha decidit a atraure el vailet. S'ha fixat en el llibre que té entre mans; pel títol sembla que parla d'algun viatge. És per això que ha començat a parlar de llocs exòtics, d’indrets fabulosos amb gent extraordinària -de fet, no fa més que contar algunes històries que ha sentit a les velles del poble. La Jana i el Biel l'escolten admirats. I el vailet? Poc a poc aixeca les celles, sembla que comença a interessar-se per aquest monòleg; després de les celles, ve el cap; mirant al cel, escolta atentament i se li comença a dibuixar un somriure cada vegada més evident, més present... fins que tanca el llibre, se l'aferra al pit, i segueix els nostres protagonistes mig somnàmbul, sense saber cap a on.

I comença l'aventura! La de debò, ara sí.

Continuarà... dilluns vinent...

2 comentaris:

  1. Comença el doble viatge, el del llibre i el del vailet! viatge també iniciàtic?

    ResponElimina
  2. podria ser, podria ser... però per a qui?

    ResponElimina