Feliç Diada de Sant Jordi 2010 !!!

plouen estels
al meu cap

finestra
estrellada
a l'univers
dels sentits

Instants 2

Sol·licito el do de ser feliç. Tocaré la melodia salada que em furga les ferides. Alliberaré el fum del cervell pels talls oberts al cor. I em redimiré. En una cursa sense precedents de vísceres remogudes i òrgans que busquen el seu lloc.

En el cafè de la joventut perduda

Record d'un París romàntic, romàntic per dolorós. Passeig per un París que hem vist en pel·lícules i llegit d'altres vegades, però tenyit de personatges histriònics, estranys; estranyament entranyables. El títol ja ens ho diu tot, En el cafè de la joventut perduda. El cafè és el centre neuràlgic de la novel·la. I el que hi passa? doncs la vida d'aquesta "joventut perduda"

Patrick Modiano, "el gran novel·lista de París de la segona meitat del segle XX" ens presenta la Louki i en les gairebé 140 pàgines de la novel·la assistim a la vida d'aquesta dona aparentment feble i estranya. Ens descriu els llocs per on passa, la gent amb qui es relaciona, i poc a poc, com un trencaclosques, anem muntant les pecees de la seva vida.

Modiano es posa a la pell de diferents personatges i així, és una sorpresa saber en cada, diguem-ne capítol, qui serà la veu narrativa.

Per a mi ha estat una descoberta. Espero que per a vosaltres també.

Patrick Modiano, En el cafè de la joventut perduda, Proa, 2008.

Trobar el nus

trobar el nus
que em desfà
el jo

i assaborir
la vida

amb gust
de maduixa
dolça
i aromàtica

Instants 1

Tristesa d'infant en un rostre adult. Et reconeixes ben viva quan et palpes el rostre.  Però aquest esquinç de sol ixent t'aboca a l'abisme d'un mar sense fons, negre i pudent com la gola d'un llop. Recuperes el senderi en un esforç sense precedents per redreçar la vida. Un cop a port, et tornes a llençar. Per viure.

Estrip

reconec el rostre
que em mossega

no en veig el cor

llepolia que
m'amanyaga el cos
per uns instants

i m ' e  s   t    r     i      p          a

de dalt
    a
    baix

talment un xai
a punt d'esquarterar

EL vol de l'ibis roig

La poesia no és només en vers, i aquest llibre ho demostra.

Un cop més, tenim el plaer de poder assaborir una novel·la basada en l'amor a les paraules, en la seva necessitat, el seu caràcter curatiu i psicològic. És la història d'un Sherezade brasiler que no sap llegir però sí explicar històries que ajuden a viure:

"fa molt de temps que la Irene sap que n'hi ha prou amb fer un pas, que l'altre món és allà mateix, però vol quedar-se un dia més, vol sentir les històries que l'home li dóna de franc, encara que no ho senti tot, encara que de vegades faci una becaina, ¡aquesta veu li fa tant bé!"

Atrapada

en una nit
de sol en blanc
recullo estels
i els sembro

atrapada
pels colors
que desafien
la fosca
em deixo endur
vers noséon
i em converteixo
en somriure

Postals del món

A qui ens agrada viatjar, i llegir, a vegades ens fa por obrir llibres que formen part d'allò que anomenem "literatura de viatges". És una por morbosa per això, atiada per dos focs: el de la incertesa i el de la descoberta. El de la incertesa perquè quan l'indret narrat ens és conegut o passejat, ens assalta el dubte de si coincidirem o no en el record, i en cas de desencontre, qui tindrà raó? quin record és més veritable? Tots dos, us direu. I és cert, cadascú tenyeix els llocs dels seus colors particulars; però és igual, aquest senyor anomenat dubte ja s'ha instal·lat dintre teu i et provoca aquell rau - rau que no saps ben bé com treure.

I la descoberta. Evident. De nous indrets, noves propostes de viatges que s'afegeixen a la llarga llista de pendents. Engresca, engresca molt anar augmentant aquesta llista i pensant, triant, quin indret podrà ser el primer.

Aquesta és la sensació que m'ha deixat El món en dotze postals, de Joan B. Campos, just ara, quan n'he acabat la lectura: UNES GANES BOGES DE VIATJAR. Necessitat de veure més, de veure diferent, de veure nou, però també redescobrir vells i velles conegudes, com la plaça de Jemaa El Fna:

"A l'horitzó el sol és una immensa bola rodona, amb la corfa de fora tota roja, com un formatge suís. Això no obstant, encara s'hi aprecia una pàtina brillant, que l'envolta com un nimbe d'or. Des d'on estic assegut, m'arriba clar el bullici de la plaça, els sorolls inquietants dels daarbukaa i els tambors, les botzines afòniques dels cotxes... De l'ambient m'arriba també una olor antiga, com si fóra un preludi. Em demane un suc de taronja i em pose les ulleres de sol.
(...)
El sol sembla una llepolia de maduixa que s'aproxima desafiant a l'angle recte que descriu el costat esquerre de la Kuturbia amb la línia de l'horitzó."

Joan B. Cmpos ens du de la mà, en aquest llibre, a indrets tan dispars com Praga o Marrakèix, Los Angeles o Kenia, La Havana, Benarés o Istanbul, entre altres... tot un plaer.